soledat oberta

Em dol tot, fins la camisa,

a damunt el pit cremat.

I les paraules em nafren

quan sonen damunt la llengua

amb el seu significat.

 

No puc parlar de tant que estim… La parla

és sempre de baladres i sal grossa:

un agre ganivet que em reboteix

bavant-me sal i sang, i sal i sang,

pel meu bosquet senzill de parla verda…

 

I no vull tanta parla que s’esquerda.

Mes, les meves paraules de ‛bellveure’,

‛taronja’, ‛llimonera’, ‛estrella’, ‛amic’,

les tenc, obscures, fent una plorada

al carreró banyat de la Gran Pena.

 

Em dol la blancor dels ossos.

Em dol el bel de la sang.

 

Aquest carreró de sang,

per on ningú no passa, i tot pas hi ressona.

 

Per la meva sang sona

la frescor de la font

que lluu cap a la set.

 

I els pins… ―so dels meus pins!―

que comencen la verdor,

com el dia l’aurora,

sense influències de verdor més alta.

 

I em cau de patiment la meva galta,

perquè, a mi, el dolor em va brostar

com el vol a una ala o l’èxtasi a una muntanya.

 

Era per llei que Déu em mossegà

quan treia el cap a l’amorosa llum

ja batejat amb la color de sofre.

 

Per la sang em saltava una geneta,

i l’amor, de la mida del meu cos,

estava ple de dentellades roges

com a passes de por d’un homicida.

 

Un mostel em xuclava,

dins el jardí del cor,

un coll melodiós de rossinyol

on ja es feia de dia. ―Vull dir que ja cantava.

 

Però un dia sortí molt ―molt!― de sol,

i em pujaren pel coll eixes paraules:

‛Estrella’, ‛ala’, ‛llimonera’, ‛sal’,

‛núvol’, ‛fill’, ‛mare’, ‛rosa’, ‛frescor’, ‛aigua’.

 

Oh veu! Oh càntic!

En mossegar-me, Déu deixà saliva

dins la nafra i la frescor del seu gran llavi.

I la saliva m’inundà la sang.

I em va néixer una veu plena de nius.

 

I l’amor em tornà del tamany de la presència de Déu.

I la set em tornà del tamany de la presència de Déu.

I les fonts continuaren el seu broll

del tamany d’un colom.

 

L’amor, la set, em creixen

alts, alts, com a migdies.

I conserven la ràbia com a pals de sivina.

 

I jo estic allargat com una terra

que té el consol de l’aigua i de la pedra,

i no pot ésser torre…

 

És curiós… però jo no tenc pena.

És ver que ja fa temps no he vist estrelles,

ni aquell mar tan senzill que va a la platja

plena de lliris blaus, callada i sola.

 

És cert. Hi ha poques coses d’alegria.

Però sempre hi ha un brot de taronger

que va, en silenci, cap a la taronja.

 

I humils pedres, que, per primera volta,

se senten àngel, tirades a una fruita,

o a un aucell, que haurà tingut la sort

de morir-se a l’aire.

 

És curiós… jo som d’aigua de mar,

i és com si fos de canyamel i el cor

d’eixa ona meva, repetida i blava.

 

Tots els que anau contents:

el sol i el meu cor van amb vosaltres.

 

BLAI BONET, “Antologia  poètica”, Diari de Balears, 2005