Davant la mar vaig dir-me:
Mira i recorda. Encimbella
aquest mai
del moment que t’assalta. Oh
batega, mirada,
i contempla, cor meu, aquesta
aigua ajaçada
dessota tant d’espai.
Mira i recorda. Emporta’t
aquest vent
lacerat de gavina,
aquesta llum que gronxa sos
esquelets d’argent
dintre trèmuls sepulcres
d’algues i sorra fina.
Mira i recorda. El sol deixa
en la neu
els seus esclops vermells, una
barca deixonda
un somni d’au i fronda
i passen núvols blancs… Tot
roman i és adéu!…
Oh sobretot recorda! Viu per
la teva estela.
Car la flama és senzilla, com
senzilla és la vela.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada