els dimecres de juliol

Podrien ser, els dimecres de juliol,

coincidir tots quatre per fer cim:

així sí que existim

(que el món no hi fos no dol:

 el reiniciaríem, nou,

amb líquid seminal

(ja no en disposa, el semental

―ell diria, honest, que li han lligat un ou).

            ―¿I si fos al revés:

que nosaltres ja no tornéssim més?

―De fet, ara no hi som, allà,

per tant és com anorrear-

se, no ser en espai i temps no ocupat.

            El camió treu fum,

a la Massana.

Marca amb tifa

l’inici, el nostre Califa,

quan pugem cap a cel i llum.

Som com màquines de benzina:

al motor vell, n’hi cal molt poca

i dura molt de temps;

¿o és que ja no fa patxoca,

que s’atrotina,

i n’hi cal molta per poc temps?

Convenim que la poesia és densitat

i diversitat de figura literària,

i no, necessàriament,

tema o sentiment,

forma no arbitrària

o tempo musicat.

―Aquesta pedra és basalt―

diu l’expert.

                        N’agafa una que és com llibre

però no en calcula el calibre

(pesarà molt).

                        Grimpem: ets alt,

Comapedrosa.

                        Hi ha, també, Les Basses

i l’Estany de la Fruita.

                                    Sencer,

ell, amb grans passes,

arriba a dalt sense preguntar «què,

nem junts?». I gairebé ens fem un petó

comú que degenera en un ruixim

daurat del qual se’n lliura el prim

i blanc (mereixerà, després, glaçó).

Pel Coll de Baiau, amb gran vent

i fent: «no em pren així com el petit vailet»,

baixem pel mig de rocs i el Vicenç per paret

i diu que en paus de l’esdeveniment

d’Olesa: ja s’estira sobre llosa

i frueix.

            Ningú vol ser parament,

altre cop, d’aquell líquid tan calent

i d’estirar-se i tancar els ulls no gosa.

El camí sembla poc fressat

(nosaltres en diem fresat),

¿o potser és que frisem

per ser a cel i no a erm?

De tanta fita,

n’hi ha un que resta enfitat

i rellisca. Comprova son estat

l’artista i en delimita

el dany: s’ha fet només un blau;

ens diu que ell és home de pau

i que no vol tastar pixum

(pot rebre igual que tots, i s’ho ensum).

L’un sembla el Mils: camina de gairell;

i l’altre, estil Joquim, com arronsat;

potser demà jo em quedaré clavat;

el tercer, gallard, ell,

manté pacífica elegància.

            Seré renyat

per no acabar-me el primer plat.

            Parlem de tons: és d’arrogància,

o de germà petit rebel?

És de germà gran que no és model,

el meu?

            I, finalment, és esquitxat

per aigua pura, el més immaculat.

I com freguen llurs peus!

I com grinyolen llurs genolls!

―Això no és un femer, capolls!
―De què viuen aquests galifardeus?

Alexandre Planas          06/07/11