divendres, 18 de novembre del 2016

record de Francesc Costa

De noi, quan començava
a sentir-me silenci
cap al qual encamino
amb molta mort la llarga
pols de no-res que m’alcen
les esquerpes paraules,
el vaig conèixer.

La seva gran lletgesa
sobtava. De seguida,
però, vaig oblidar-me’n,
guanyat per les guspires
de llum que m’acollien
endins dels ulls.

Sincer, bondadosíssim,
fidel per sempre al noble
nom d’amic, es lliurava
al vell art, tan difícil,
de conversar i comprendre.

Després, i dominant-lo
de cop, les prodigioses
mans de vident, com urpes
de rars ocells de presa,
del violí enlairaven
a cels remots un fràgil
món captiu.


SALVADOR ESPRIU, “Per a la bona gent”, Edicions 62 (edició especial per a l’Observador), Barcelona, 1991.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada