divendres, 6 de juny de 2014

Una gralla negra en temps de pluja

Sobre la ferma branca allà dalt

hi ha encorbada una gralla negra molla

arranjant-se una vegada i una altra les plomes sota la pluja.

No espero cap miracle

ni cap incident


que encengui l’esguard

dels meus ulls, i ja no cerco

en aquest temps caòtic cap ordre,

ans deixo que les fulles clapejades caiguin com caiguin,

sense cerimònies ni auguris.


Tot i que, ho admeto, de vegades

desitjo que el cel mut

em repliqui, de fet no em puc queixar:

potser encara un petit raig de llum

salta incandescent


de la taula de la cuina, o de la cadira

com si un foc celestial prengués

possessió dels objectes més estúpids ara i adés―

i així santifiqués un interval

altrament ocasional.


D’atorgar dons, honor,

se’n podria dir amor. De tota manera, ara camino

amb cautela (perquè podria passar

fins i tot en aquest indret avorrit i ruïnós); escèptica

però cordial; sense saber


quin àngel pot decidir de sobte volar

fins al meu colze. Només sé que una gralla

arranjant-se les plomes pot ser tan brillant

que em colpeix els sentits, m’obre

les parpelles, i em concedeix


un breu respir davant la por

a la neutralitat total. Amb sort,

migrant tossuda per aquesta època

de fatiga, podré

apedaçar formes diverses.


Els miracles es produeixen

si et preocupes d’apel·lar aquells trucs

imprecisos dels miracles resplendents. I torna a començar l’espera,

la llarga espera de l’àngel,

d’aquella rara, fortuïta davallada.


SYLVIA PLATH, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Teresa Sàrries, Edicions 62, Barcelona, 1994.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada