hi ha encorbada una
gralla negra molla
arranjant-se una vegada
i una altra les plomes sota la pluja.
No espero cap miracle
ni cap incident
que encengui l’esguard
dels meus ulls, i ja no
cerco
en aquest temps caòtic
cap ordre,
ans deixo que les fulles
clapejades caiguin com caiguin,
sense cerimònies ni
auguris.
Tot i que, ho admeto, de
vegades
desitjo que el cel mut
em repliqui, de fet no
em puc queixar:
potser encara un petit
raig de llum
salta incandescent
de la taula de la cuina,
o de la cadira
com si un foc celestial
prengués
possessió dels objectes
més estúpids ara i adés―
i així santifiqués un
interval
altrament ocasional.
D’atorgar dons, honor,
se’n podria dir amor. De
tota manera, ara camino
amb cautela (perquè
podria passar
fins i tot en aquest
indret avorrit i ruïnós); escèptica
però cordial; sense saber
quin àngel pot decidir
de sobte volar
fins al meu colze. Només
sé que una gralla
arranjant-se les plomes
pot ser tan brillant
que em colpeix els
sentits, m’obre
les parpelles, i em
concedeix
un breu respir davant la
por
a la neutralitat total.
Amb sort,
migrant tossuda per
aquesta època
de fatiga, podré
apedaçar formes
diverses.
Els miracles es
produeixen
si et preocupes
d’apel·lar aquells trucs
imprecisos dels miracles
resplendents. I torna a començar l’espera,
la llarga espera de
l’àngel,
d’aquella rara, fortuïta
davallada.
SYLVIA PLATH, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Teresa
Sàrries, Edicions 62, Barcelona, 1994.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada