L'estupor

Jo no sé si tant ser miracle,

cada dia, en trencarà l’essència,

que la mera existència

no ho pot ser; l’espectacle

de la fresca, després de la calor,

tampoc. És la conjunció

d’entendre

i desentendre,

oberts i orientats, amb estupor.

Però la por,

junt amb la inconscient

inducció,

ens fa dir:

 ─jo, nar fent;

que els meus descendents

ja s’ho faran.

─Tu no vols dir això.

És millor fer: «la impermanència

de tot em fa obviar l’estridència

del que sembla ja el colofó

de la nostra civilització.»─

Ahir va ser la Lluna Plena

i sento pena

per tant de malentès:

que allò que és entrega no

ha de ser pres

com una obligació

o llavors dir: «no cal».

Un mal

és, també, que, del do,

en facis ostentació.

─I per què em costa tant,

als altres, d’ajudar?

És un tret dels Planes germans:

pensem: si no demano, no em demanaran.─

I va dir un:

                               ─el mar,

el trobo massa sobrevalorat.─

                Sembla un absurd, un dislocat

atribut que, ara, en aquest bar,

ens fa imaginar que hi som, allà,

i no a la muntanya.

                Una tonada,

i associem l’estiu amb la frivolitat:

ell balla i l’altre se n’estranya:

s’entusiasma tant,

l’Il·luminat, que evoca aquell estat

del capità Ahab:

«…enmig de l’Atlàntic tempestuós

del meu ésser…», i el Quim, tot consirós,

fa un rictus expectant.

Va molt pel mig

i el Grillat diu:

                               ─t’has d’arrambar molt més

car ara el meu desig

és no molestar els xofers.

─Reconec que m’has ensenyat

a fer els gestos sense ambigüitat.

─El reconec fa efecte

de malgrat tot el seu defecte,

s’ha esdevingut una ensenyança.─

                El tan tràgic Fins aviat,

del Walt Whitman, és com un comiat,

expressió de fe en l’home i d’esperança,

més que no pas lloança

al nou Estat.

A Vilarnau,

prop d’Espiells,

hi fan préssec, raïm: niells

arrenglerats que fan goig.

                                         Rau,

la qüestió, a prioritzar

la llibertat de l’altre

abans que el propi patiment:

que no és fracassar,

un batre

d’ales per cansament.

─Dues hores durà la sessió

de mon estudi grafològic

i conclogueren que el dolor

pot ser un tret meu no patològic

que prové d’un racó

del cervell on hi ha lluita entre el que és lògic

i l’instint de creació.─

Són àngels, les femelles:

he somiat que jo ho era.

                I m’adono que impera,

aquest gran delit de ser elles.

La carretera, remullada,

sembla més bella.

La Creu ja és a la cistella:

ara ella

és el cel: no cal esperar per fer-hi estada.


Alexandre Planas, juny 2014, Espiells