A copdescuit

A copdescuit obrires la finestra

i entrà una rialla de claror

retxada d’ombres d’arbre. Era una ala

de sol ros amb polsim de papallona.

(Encara dúiem dol d’una conversa

morta com un torrent que el mar no troba.

Si es cerquen, els estels, per què no es troben?

I si no es cerquen, digueu-me per què volten.

I, escampada la boca de preguntes,

marcides les carícies s’esfullaven

en el racó més trist d’un cos que pensa.)

De bat a bat obrires. Aleshores,

un esbart de falcies als llavis,

te vaig embolicar d’una glopada.

GUILLEM D’EFAK, “Madona i l’arbre”, Edicions Proa, Barcelona, 1970

COPDESCUIT m. 
Cop donat sobtadament i inesperada (Mall.); cast. sopetón.—a) De copdescuit: de sobte i per sorpresa (DCVB).