dissabte, 6 de juny del 2015

No esperis pas que una hora tornés...


No esperis pas que una hora tornés, renaixent com el fènix,
el cel de triple torratxa, el lament del colom,
sobtosa, la pluja d’or i al cor la primera alleujança,
extasiats sota els arbres per l’antiga claror del ponent.

Per un encès caminal ens tornarà l’alegria:
una hora ardent escampa claror en mil camins
i en gestos familiars la sang calenta s’encalma.
Els anys millors ens esperen, el cos trobarà plenitud.

Pensa, doncs, estimada, que la fi és aquesta
de l’ascensió de l’alosa, del celeste aleteig del falcó:
la primavera aviat s’esvaeix i el primer doll de la calda;
amb front greu de núvols medita l’horitzó, vast.

Atreu el rou. Infla’t amb violència tranquil·la.
Pren forma en silenci. Talment els núvols, creix tu.
Belles mediten les messes, i tu vas feixuga;
ben fullades les branques ―també elles amaguen gran fruit.


CECIL DAY LEWIS, “El gran vent i les heures”, Trad.: Marià Manent, Editorial Laertes, Barcelona, 1983.


M'ha corprès això que "la primavera aviat s'esvaeix i el primer doll de la calda", ara que hi som immersos, en aquest inici de juny. I aquesta fugacitat, compensada amb l'inflar-se, amb el prendre forma, amb el créixer. Una festa de la realitat, finalment, que meditin les messes, com les que vaig fotografiar a Pacs, dimarts passat i les d'avui, a Bellprat. Tant de bo oferim tots plegats el vernal fruit amagat.

Alexandre Planas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada