La nostra cultura ens ensenya a valorar allò que no tenim i a tornar a valorar allò que hem perdut, de manera que ens passem la vida dividits entre l’ansietat i la nostàlgia.

JOSÉ ANTONIO MARINA

una closa felicitat és ben bé del meu món

 Darrera aquesta porta visc

però no sé

si en puc dir vida.

 

Quan al capvespre torno

del meu diari odi contra el pa

(no saps que tinc la immensa

sort de vendre’m

a trossos per una pulcra moneda

que arriba ja a valer

molt menys que res?),

deixo fora un vell abric, l’esperança,

i m’endinso pel camí dels ulls,

pel buit esglai on sento,

enllà, el meu déu,

sempre enllà, més enllà de falsos

profetes i de rares culpes

i del vell neci emmalaltit pels versos

disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes

de fosques marques que l’alè dels crítics

un dia aclarirà per a la meva vergonya.

 

Sí, em pots trobar, si goses,

darrera el glacial no-res d’aquesta

porta, aquí, on visc i sento

l’enyor i el crit de déu i sóc,

amb els ocells nocturns de la meva solitud,

un home sense somnis en la meva solitud.

 

SALVADOR ESPRIU, “El caminant i el mur”, Edicions 62, Barcelona, 1972