Quan es mor algú molt proper,
quan es mor, per exemple, la teva mare,
quan es mor la persona
en el ventre de la qual començaves a ser
(en una inconsciència de cèl·lules
duplicant-se i desenvolupant-se
en sistemes diversos arrelats a la terra uterina),
quan es mor la mare
és com si aquest fill que ets tu
s’hagués de tornar a cloure,
ara ja en un ventre sense parets,
dins d’un recipient imaginat,
per acomiadar-la sense cap adéu,
per seguir-la d’alguna manera,
per fer veure i fer sentir que,
més enllà de l’enigma de la vida,
una mare i un fill sempre,
sempre estan junts.
JAUME BOSQUET, “Transvasament”,
Edicions Proa, Barcelona, 2013.
òsties!!
ResponEliminai la foto, d'ontaaa l'has tret!!
que té copirait!
el déu que t'ha parit, mira que ets poethastre!
La mà de l'ombra ha fet el clic i una estrella, a través del bosc, ha fet llum abans de pondre's. Al cap de 10 graus de rotació, ha permès el brill de Venus i Mercuri, quan l'ombra feia estona que era a casa. Mentre dormia, el cometa, molt lent, feia òrbita sota Orió.
Elimina