dijous, 29 de gener de 2015

La mostela


Han devorat la nit
i ara jeuen per les voreres.
Ens miren com miren, les feres,
passar un vol (de fit).

Nosaltres, i els del sembrat,
respectem aire, terra, mas.
          ―Ja heu plantat?
          ―Sens plural és, perdó, el cas―.

No ens ha de fer por l'escriure,
que el llegir no ens el farà perdre:
            ―Allò (intens) que ens vas trametre,
és convenient de reviure―.

Aquí tenim “promoció”:
a canvi de frugal “protecció”:
desfan del tot Sant Salvador.
Això serà, sembla, el patró

dels que diuen que serem rics.
Esmorzarem a l'Alzinar
fent parts iguals de cada pa
i és que som, fins avui, amics.

―No vas entrar a la Sixtina?
-dic, mentre m'encanto amb la sina.
            ―No: ens va fascinar el Moisès
i la piràmide (no del Ramsès).

            ―Tot el que no es dóna és perdut
―diu, en ple èxtasi sufí.
            Voltar pel Penedès, així,
és “nirvana”, també, del "Brut".

L'aixafat d'avui és mostela.
            ―Silenci! Què se sent?
Escoltem-ho: el vent,
l'arbre, l'ocell (tot es revela)―.

            I una altra revelació:
hi ha hagut molta transfusió:
―Ens malmetrà el rendiment?
―Si es fa bé és entrenament.

Trobem el Torres a la Creu
i el Ferran ja se'n va: no creu.
N'hi ha un que ens dóna un bon repàs
malgrat que fem vint-i-u escàs.


Alexandre Planas, juliol 2010, Masquefa






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada