cracks i friquis

                                                                            Fon el plom de l’oblit i fes-ne campanes
                                                                            ARCADI CANYELLES

―L’Avi sembla moix, ara.

―D’aquí quatre pedalades no callarà―

 (és veritat que no sé si em ve de cara

i que he començat com si fos cru hivern parlar,

però de cop sento perfum

de ginesta, una humida escalfor,

i se’m va fent tardor

de mica en mica).

                                   Fum

és tot estipendi

que no tingui orientació:

en nom de l’ocupació

no pot ser qualsevol dispendi.

Explico un dinar a Can Via

i dic que no em sento inflat

per dir una veritat

que algú va reconèixer.

                                   I un responia:

―tu ets un crack―.

            Sembla que triomfar

és relatiu: qui fa emulsionar

all i oli és el mag,

un moment, i després un friqui:

no m’interessa ser el tema

per a aquest sistema

de gent.

            ―Una tortura és que et fiqui

a balquena menjar

i al mateix temps t’impedeixi cagar―.

            Se’m fa guenyo l’angle visual

i em treu targeta, com si fos penal;

però acte seguit, quan parlo jo,

s’aixeca, es mou, no em fa cabal.

            Diem que és principal

fer torns per donar pinso bo

a gallines i gall.

            ―Per a mi, el dilluns―.

            Besavi vaticina que la vall

serà nostra, pro l’Oncle Cenç té munts

d’excuses: diu que vol plantar

xiprers davant de casa: un vol dir menjar,

pel pelegrí.

Dos, menjar i dormir;

amb tres, tens feina i t’hi podràs quedar.

Alexandre Planas, juny 2012, Corbera-Castellbisbal-Corbera