¿Com he de tenir la meva ànima, a fi que
no es toqui amb la teva? ¿Com l’he
d’aixecar per damunt de tu cap a d’altres coses?
Ah, voldria arrecerar-la sota qualsevol
objecte perdut en la fosca,
en un indret estrany i callat, que
no prolongués la vibració quan les teves pregoneses vibren.
Però tot allò que ens toca, a tu i a mi,
ens reuneix, com un cop d’arquet
que de dues cordes treu una
veu.
¿Sobre quin instrument estem tesos?
¿I quin músic ens té a la mà?
Oh dolça cançó!
RAINER MARIA RILKE, “Esbossos de versions
de Rilke”, trad.: Carles Riba, Edicions 62,
Barcelona, 1984.
¿Com haig de posar l’ànima per tal
que no es toqui amb la teva? ¿Com hauria
d’alçar-la damunt teu vers altres coses?
Jo voldria guardar-la molt a prop
d’una cosa perduda dins la fosca
en un lloc rar, quiet, que no ressoni
quan les teves fondàries ressonin.
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens pren alhora com un cop d’arquet
que treu de dues cordes una
veu.
¿Damunt quin instrument estem tensats?
¿I quin violinista ens té a les mans?
Oh, cançó dolça!
RAINER MARIA RILKE, “Cinquanta poemes de
«Neue Geditche»”, trad.: Feliu
Formosa i Joan Margarit, Quaderns Crema,
Barcelona, 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada