―Que recontent que estic de veure-us!
Ahir
me’n vaig anar sense collir
i em va quedar de fer-vos
una cosa que semblarà pitança:
massa opcions ens deixem perdre,
de trobar-nos, i això és decebre’ns,
no satisfer el que ens amistança―.
Està núvol
i tot és sec.
―Proposà,
la Forcada,
indefinida vaga i general. La cara,
els caurà de vergonya, als sindicats? L’ofec
de molta gent (la por) ho impedirà.
―Però
vindrà un instint de comunitat
que ens farà solidaris.
―L’Eurobegues
és dat
i beneït?―.
El poder mediàtic fa
dels mafiosos
caps d’estat.
Vol
cloïssa prou salvatge.
La mestressa entra bé: ens porta l’utillatge.
―Això és
Viladecans, i no Gavà.
(Tots dos, alhora, el mirem cansats).
―Us heu
quedat com encantats!―.
(O potser és que té destresa a hipnotitzar).
Passa una
euga. No gaire nerviosos,
pensem: quatre dies i tot penjolls.
A Begues ens treu dos minuts
i, sense embuts,
diu que ell fa el que vol.
Amb gran esperit solidari,
en Vicenç diu que ve (tot i no ser, el camí, d’asfalt).
Diu:
―mal
que mal
trio allò que és més igual.
A
Torrelletes veig el drap de l’adversari:
fem com diuen ells (i elles)
quan veuen estelades:
comptarem com a nostres les opinions no expressades.
―M’agrada
molt Torrelles:
aquests hortets sense somiers
i la festa de la cirera…
―Potser com
era abans Corbera―.
Després
de molt dubtar,
decideixen d’anar per la Creu
(us haureu
mullat?).
Per
mi, arribar
és signe de ser viu.
Més tard,
el que ara és erm serà un riu.
Alexandre Planas
