piuladissa

Quan ja havíem dit silenci

apareix amb la moto i diu que ve.

Girem, doncs: ser

dos desinfla.

                        Qui pensi

que entre nosaltres no s’ha de vetllar

l’amistat, va errat:

―Et veig millor que dimecres passat.

―M’has tornat a radiografiar

 ―Què farem quan vingui l’Esfondrament?

―Doncs comandaríem la instrucció:

som vells, tenim excusa i formació.

―Hem d’anar en contra de l’onada

―O posar dic com la gent indignada.

―Ja ho fem amb l’austeritat, amb el pensament,

 fangant a l’hort (falta lluitar)?

            El pica una abella

i l’altre, rabent, fa pixada

concentrada, vermella,

i cataplasma per a la fiblada.

Ell diu que no:

                        ―serà amb la meva,

que ja té prou substància―.

            L’Aparegut diu que ha de fer instància

per a un càsting, que a veure qui el relleva

de la feina de l’hort;

es queixa de la poca piuladissa,

sent que ell explica molt sa corredissa.

―Digues-ho per ells dos―dic jo, retort.

Diu també que va a un ritme massa fort:

el Cruïlla, poesia sufí

i carn tendra: pot ser sa fi

si no es modera i reprèn el nord.

Xiulo La cançó de la mort

a l’alba quan ells dos fan pla:

no sé si arribaré a port

(em reservo d’alçar la mà).

A la Creu em deixen guanyar:

potser els he fet pena,

no ho sé: és que porto bena

als ulls o que em toca ressuscitar?

Alexandre Planas