Tens sang, respires.
Ets feta de carn,
de cabells, d’esguards,
també tu. Terra i plantes,
cel de març, llum,
vibren i se t’assemblen―
el teu somriure i el teu pas
com les aigües que esglaien―
la teva arruga entre els ulls
com núvols recollits―
el teu cos tendre
un terrós en el sol.
Tens sang, respires.
Vius sobre aquesta terra.
En coneixes els gustos,
les estacions i les albades,
has jugat en el sol,
has parlat amb nosaltres.
Aigua clara, brot
primaveral, terra,
silenci que germina,
tu has jugat com una nena
sota un cel diferent,
als ulls en tens el silenci,
un núvol, que brolla
del fons com una deu.
Ara rius i t’esglaies
sobre aquest silenci.
Fruit dolç que vius
aquesta estació nostra,
en el teu clos silenci
hi tens la força. Com
herba viva a l’aire,
t’estremeixes i rius,
però tu, tu ets terra.
Ets arrel ferotge.
Ets la terra que espera.
CESARE PAVESE, “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, trad.: Israel Clarà
i Maria Isabel Segura, Omicron, Molins de Rei, 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada