Els violers s’allarguen a dins el blau sonor.
Sembren el camp de l’aire de rams i papallones.
És el silenci, taula de radiant blancor
on mengen pans de llum ―llum àzima?―
els aromes.
Sol i meravelleres. El cistell dels jardins
se trenca desmaiat als peus del Dijous Sant.
El cel, color de mar, gronxa rems de gesmins
i barques d’anemones, per blaus d’aire, remant.
El campanar, llum rosa, gàbia de falzies,
consola ses campanes, tres tulipans de bronze
vinclats de pena sobre verdes eucaristies
del camp voltant. Violers. Sol. Soledat… Les onze…
Una porta del temple, or i malva, assusta
el silenci allargat, blanc i blau, de la plaça.
Un clergue, brills de seda i plata al pit, incrusta
rectituds de ciprer dins l’aroma que passa.
Dues novícies blanques porten una gibrella
i el cos brillant d’una hídria, a on les seves mans
són grocs canaris plàcids dins un estany. I és bella
la seva remor d’hàbits dins els silencis blancs.
El monument d’anemones i lliris a dins l’ombra
sembra un capvespre rosa. És l’urna un sol madur.
Els brulls grocs ―on
cresqueren?― semblen dins la
penombra
testes de monges velles pintant un somni pur.
Calma blanca. Dins l’era del sol lentes s’hi baten
garbes de pa brillant amb claror de blaves cales.
Els carrers blancs són venes de quietud que esclaten
mentre ploren les maçoles al campanar ple d’ales…
BLAI BONET, “El Color”,
dins “Poesia completa”, Edicions
1984, Barcelona, 2014
hídria: Gerra usada en l’antiguitat grecoromana per a contenir aigua. DIEC2
maçola: Maça gruixuda de mànec curt. DIEC2
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada