passió

Quan Orfeu arrenca de la lira uns sons d’argent,

tot planyent una mort al jardí capvespral,

qui ets tu, jacent sota arbres alts?

Fresseja el plany la canya tardoral,

el blau estany,

tot extingint-se sota arbres que verdegen

i seguint l’ombra de la germana;

amor obscur

d’una raça salvatge,

que el dia defuig remorejant sobre rodes daurades.

Plàcida nit.

Sota avets tenebrosos

dos llops han mesclat llur sang

en pètria abraçada; fet d’or,

es perdé un núvol sobre el viarany,

paciència i silenci de la infància.

Retrobament del dolç cadàver

a l’estany del tritó

endormiscant-se en els seus cabells de jacint.

Que s’esbocini per fi la freda testa!

Perquè ell segueix sempre, bèstia blava

que espia sota arbres fosquejants,

els viaranys més foscos

en vetlla i mogut per una tonada nocturna,

una mansa follia;

o bé, plenes d’un obscur deliqui,

ressonaven les cordes

als peus glaçats de la penitent

dins la ciutat de pedra.

GEORG TRAKL, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Feliu Formosa, Edicions 62, Barcelona, 1990.

sense parets

Quan es mor algú molt proper,

quan es mor, per exemple, la teva mare,

quan es mor la persona

en el ventre de la qual començaves a ser

(en una inconsciència de cèl·lules

duplicant-se i desenvolupant-se

en sistemes diversos arrelats a la terra uterina),

quan es mor la mare

és com si aquest fill que ets tu

s’hagués de tornar a cloure,

ara ja en un ventre sense parets,

dins d’un recipient imaginat,

per acomiadar-la sense cap adéu,

per seguir-la d’alguna manera,

per fer veure i fer sentir que,

més enllà de l’enigma de la vida,

una mare i un fill sempre,

sempre estan junts.

JAUME BOSQUET, “Transvasament”, Edicions Proa, Barcelona, 2013.

Aquest verd

Aquest verd massa

verd del pi rep el càstig

de ser-ho sempre.

Alexandre Planas

 El resistent no anhela el domini, ni la colonització, ni el poder. Vol, abans que res, no perdre's ell mateix i també, d'una manera molt especial, servir els altres.

JOSEP MARIA ESQUIROL

Arbrat entre el rocam abrupte i les planúries

al voltant del far, alimentat amb formatge i mel,

esperanço l’abandó de l’au de l’arbre argentat

i la caça inaccessible d’un ou d’aigua i sal.

Encegat pel sol cromàtic i fredolic en el raig gèlid

de llum girant, advero la compareixença de l’escriptura

i la separació.

                               De manera que és ja una illa enretirada.

Eixamplament cansat, repòs d’algues i acolliment del son prim,

somni daurat, els vents irats, s’arriba per mar al lector

contra els esculls. Cauré també jo des dels dalts i la visió.

Els llegidors colonitzen l’alfabet insular i fan dels llunys

un port on mercadejar. Si tinc mots com pedres, ¿com no

he de provar punteria i enfonsar els iots plens de turistes?

L’extensió o l’estiu també presumeixen versaires extemporanis,

terratinents piromaníacs i urbanites especuladors; privatitzen

la platja i aixequen xalets com mausoleus per a la natura.

Mariner, al defora, llevada l’àncora, només quan el temporal,

gussi al pantel, he conegut racons del continent arrencat

on m’han canviat xanguet per peix sense sang. Terral, al dedins,

he trossejat el terramper rocallós per plantar ordi o blat

i he llogat uns porcs per regar les truges voluptuoses.

                                                                                                                                             Abelleixo

aquest gelós desig agredolç, encendre el dins i calar els fores.

Poema encès per un gran foc, el mar calma la ira de l’illa.

VICENÇ ALTAIÓ, “Correspondències com conspiracions”, Andreu Vidal Editor, col·lecció Tafal, Ciutat de Mallorca, 1980

adverar  1 v. tr. [LC] Donar com a ver o cert. DIEC2