Un dia vaig néixer de debò, després
vaig viure la meva única vida
i vaig morir. Després, allà mateix,
en un llampec vaig recordar-ho tot
fins a l’instant de la mort i del record.
I en arribar de nou en aquell punt
d’haver de recordar, vaig tornar a viure
en el record la vida recordada,
i així, sense remei, vides i vides
allunyant-me de mi per la insondable
memòria reflectida. No sé pas
quantes vegades m’he viscut mirant-me
als miralls de la mort. Solament sé
que no és possible l’oblit, i ara recordo
que recordo que recordo que recordo…
¿Quina mare de vidre
tindrà pietat de mi en l’obscuritat?
MÀRIUS SAMPERE, “L’ocell
que udola”, Edicions Columna, Barcelona, 1990
