dissabte, 13 de febrer de 2021

l'etern record

 

Un dia vaig néixer de debò, després

vaig viure la meva única vida

i vaig morir. Després, allà mateix,

en un llampec vaig recordar-ho tot

fins a l’instant de la mort i del record.

I en arribar de nou en aquell punt

d’haver de recordar, vaig tornar a viure

en el record la vida recordada,

i així, sense remei, vides i vides

allunyant-me de mi per la insondable

memòria reflectida. No sé pas

quantes vegades m’he viscut mirant-me

als miralls de la mort. Solament sé

que no és possible l’oblit, i ara recordo

que recordo que recordo que recordo…

¿Quina mare de vidre

tindrà pietat de mi en l’obscuritat?

 

MÀRIUS SAMPERE, “L’ocell que udola”, Edicions Columna, Barcelona, 1990

Cap comentari:

Publica un comentari