Però la durada també et pot regalar

la lleialtat a tu mateix al llarg dels anys.

Poder-me mirar amablement als ulls,

és de vegades una absolució.

Poder pensar en el nen

que vaig ser

vol dir retrobar-lo.

Practicar la indulgència amb els meus defectes

(no amb els meus abusos),

tranquil·litzar-me si em fan una injustícia

com si jo fos el meu únic parent;

colpejar-me el pit

pel triomf de la paraula afortunada

al lloc adequat

i bramar un «sí» per la selva de la meva habitació

em pot rejovenir

com una ampolla del vi més deliciós

(amb altres efectes).

 

PETER HANDKE, “Poema de la durada”, Cafè Central/Eumo Editorial, Trad.: Marta Pera Cucurell, Vic, 2015.