dissabte, 13 de març de 2021

el silenci del paisatge

 

Els garrovers són muts en aquesta horabaixa

de dissabte d’hivern: els cans no cacen,

porucs rere parets d’ametlerars en flor,

i un sol molt groc s’allunya dels pletons tot herbam

entre niguls morats que vaticinen pluja.

 

L’ombra de tots els vents amb un silenci cau

damunt vasts sementers on el sembrat no oneja.

I espiga el blat, i l’ordi, amb la blancor de març

oberta com un crit a l’acer de les falçs

que a les cases romanen, amb el tall entrescat.

 

Als negrencs sestadors les ovelles ja dormen

dins un baf de ferum que acubaria un mort.

Galliner. Colomer. Païssa. Safareig.

Aquesta és la rutina, diària, intensa, llarga,

del pagès d’aquest poble, que el secà al·lucina,

estrictament addicte a l’alcohol i al tabac.

 

Que no véngui de nou rebre notícies tràgiques

d’aquest món sempre clos, tristament ofuscat.

Tan bell com el pastar, no commou el suïcidi.

L’enginy de fer dogals és una herència antiga.

I és dèria coneguda llançar-se a les cisternes

quan hom es troba sol i tot és per demés.

 

Aquí amb bater de sol, quan la calç enlluerna,

sempre resta el paisatge, que sap guardar els secrets.

 

DAMIÀ HUGUET, “Guarets a l’alba”, Edicions 62, Barcelona, 1987.

 

acubar: Dificultar o impedir la respiració (a algú). La xafogor del metro acuba els viatgers.DIEC2

dogal: Llaç escorredor amb què s’estreny el coll d’una persona per penjar-la, arrossegar-la. DIEC2

Cap comentari:

Publica un comentari