dijous, 25 de març de 2021

el sumari

 

Eres dolent: sempre quedaves bé: al tel de la veu,

t’hi penjaven les fades calmes de la mentida circumstancial,

que just tapa, però no enganya l’home fondo de la veracitat.

En tu es feia avinent i evident: les coses,

que tenen el clot més llunyà i l’home més prop,

sempre romanen sense dir;

queden per veure; sense poder ser vistes queden,

perquè són, hi són, en són, però no són de veure…

Sembla i tot que ho són tot; tot són massa coses, tot és massa.

Totes les maces fan mal. El mal té prohibit rebre visites…

Tu t’amagues, ell s’amaga, mentre

just nosaltres no ens amaguem perquè no existim;

vivim a les ombres de la teva clapa,

on viure és aquell capolat voler viure;

on parlar és just aquell esfondrat voler el mot de parlar,

talment com el pi no ralla sobre l’ullastre;

on, tot el dia de la nit, un home és a dir…,

i, quan en torna, diu «no en diguis, d’altra…».

Tot el volum de calladura tanta, però,

farà un transcendental discurs al teu fetge.

Tu potser en diràs càncer, però és el Futur.

Encara que no sigui avui, avui, encara que no sigui avui.

 

Just et podré donar entenent el que ja saps

per haver-ho tu també donat de la teva bossa personal:

l’Estat, igual que el fet d’escatimar la Vida

dins la cambra de gas d’un anticonceptiu,

embossa l’arribada de la persona completa.

Comences la fabricació del retard de la veritat, que empeny

per aparèixer i ser una presència,

amb la tècnica i tàctiques d’encuny imperial,

que consisteix a corcar amb bisturins d’antiquari-manager

de natació juvenil, el mateix mot «veritat». Com si la veritat

fos un mot que es pot declinar; que ha de tenir un gènere,

el femení: la veritat una dona que l’home pot muntar

per tirar-s’hi, tirar-se-la, som-hi, preciosa.

El teu decret-llei és que la mentida consisteixi a dir «veritat»,

a l’hora d’anomenar un corral invisible del món,

on la veritat just es pot tenir directament,

com una mà entorn d’un tassó de vidre

té avinentesa de saber el que no és una mà

quan talla una mà o posa anell a un dit.

La corona de llorer al soldat inconegut, que la mentida és,

però, t’empeltarà de pi ver els fetges.

Tu en diràs potser càncer, però és el Futur.

Encara que no sigui avui, avui, avui, encara que no sigui avui.

 

Tu estaves més segur mai que un sementer de pa és inferior a tu.

Creies que podies fer salvatge un ametllerar,

un redol de figueres, una garriga de ravells de la terra,

a fi d’esfondrar l’olor bosquetana, que el món fa,

i encolomar-hi una urbanització per a mossoneries.

La closca del teu crani, estibat de freixura

de cervell sense mentalitat, claror tota ella de la ment,

feia comptes, tot confonent les xifres amb les pessetes,

poder espampolar vídues, capar orfes, donar aigua a l’ignorant,

robar la lluna i la blavor de la fosca i del tarongí al jovent.

El Futur, però, és l’Únic que existeix en la Vida

i que sempre seguit hi és, mai de la Vida no se’n va.

Si poses una central nuclear on el Futur construí un tamarell,

el pa d’arrels de l’arbre rebordonirà al teu fetge:

tu potser en diràs càncer, però és el Futur.

Encara que no sigui avui, avui, avui, encara que no sigui avui.

 

Tot el que ha passat roman aquí vivent per sempre.

Tu ni ningú no goseu dictaminar «ja ha passat».

La Matèria de l’Esperit del món és indestructible:

passa, però no passa de llis; esdevé. A tu, tot et passa,

perquè estàs condemnat a no saber, ni somniant,

que tot quant no és antic és vell. Ets vell nat.

No ets res: ets el sector històric, teranyina de metafísica

tot tu: ignores fins a quina extremadura

mai de la Vida ningú ha vist la Història;

que ningú no veu la Història, ningú veurà la Història mai.

Just el noningú escriu textos fòssils amb mots de fòssil,

on, per no gosar escodrinyar que el fet real és per la Vida

i que la Història és per Infracció,

només fa crònica dels assassinats, de les invasions,

dels genocidis, de les carnisseries, de les tortures,

de les cambres de gas, de l’execució del mar, on el Jordà

desemboca. Mentre l’herba de la roja terra,

el sol instal·lat en el noguer de la verdor,

el passarell que aida en l’expressió a la muda penya,

són deportats extramurs de la Història, que just sap

bramular Atchung! El call vermell de la terra, però,

rebordonirà al teu fetge. En diràs potser càncer,

fins i tot gosaràs dir-ne «terrorisme», però és el Futur.

Encara que no sigui avui, avui, avui, encara que no sigui avui.

Sé que sóc l’home: mai no faig memòria ni faig cria de Història.

Just faig de veure, sense ni la mandra de pensar-hi,

tot quant és de vida en tot quant tinc per meu.

l’Univers en mi trià la meva mà per conca.

No són meves les coses que jo vull.

Les coses que me volen, aquetes són les meves,

les que me xuclen per tenir gust de mi.

Ser un exterior: vet aquí l’ex-simi, que tu em manes ser:

el tret defora, la cas que té un ferro

deixat per ferro, deixat sense entrada.

El ferro deixat per ferro, però,

rebordonirà a les freixures del teu cos, que el Cos, l’Únic que hi ha,

ha arrabassat de tu i del teu càrrec.

En diràs potser càncer, fins i tot gosaràs dir-ne

«crisi econòmica, saneamento económico, disturbios»,

però és el Futur, però és el Futur, però és el Tribunal del Cosmos.

Encara que no sigui avui, avui, avui, encara que no sigui avui.

 

BLAI BONET, “El cant de l’arc”, Edicions Proa, Barcelona, 1979

capolar: [LC] Fatigar fortament. Mira que et capoles fent tant d’exercici. L’excursió l’ha ben capolat.

rallar: Pescar amb rall.

ravell o revell: Ullastre petit, i especialment el que, havent crescut poc i no havent-hi tingut esment, té la rama molt atapeïda i les fulles petites, dures i aspres (Camp de Tarr., Vendrell, Bal.). Dins un brot de vidauba que floria | per un ravell, hi vaig trobar un niu, Salvà Poes.DCVB

rebordonir: v. tr. [LC] Fer perdre la virtut, fer tornar com bord. Una actitud que rebordoneix els nostres sentiments. 
1 2 
intr. pron. [LC] Perdre la pròpia virtut, la bondat originària. La gent s’ha rebordonit. 

Cap comentari:

Publica un comentari