Amb els ulls

lliurats al món

sense cap altra pretensió,

amb els ulls

cap a la llum

que tota sola

ella sola

ve de dalt

menysprea la terra.

Amb la mirada

que verema temps,

fent ànima de l’iris

i dins la retina

espantant el mot.

Quan és neu

pastada amb llum

que ve de dalt

i reclama pou,

quan és fred

i pell nua,

sense curtir,

sense remor.

 

Tan sols eixir-ne nina,

com si un cim blanc

fos tota una muntanya.

 

Per un raig

el cos s’espolsa

del silenci sord

de ser pedra

que davalla.

 

LUCIA PIETRELLI, “Ortigues”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2015