El sentimentalisme és un fracàs del sentiment.
WALLACE STEVENS
divendres, 10 de març del 2023
dilluns, 30 de gener del 2023
la vista
Quan lluny se’n va la vida habitual dels homes,
allà on lluny s’abranda el temps dels pàmpols,
també hi ha de l’estiu les buides coromines,
el bosc lluu amb la seva imatge obaga.
Que, dels temps, la natura en completi la
imatge,
que la natura duri, que ells rabent s’escolin,
és fruit de la perfecció, del cel l’altura
brilla
llavors als homes, com florida que els arbres
corona.
FIEDRICH HÖLDERLIN,
“Poemes de l’entenebriment”,
Trad.: Manuel Carbonell, Quaderns Crema, Barcelona, 1996
Els “Poemes de l’entenebriment” van ser escrits
per Hölderlin a Tübingen, on estava reclòs quan ja era immers en l’estat de
demència. Alguns autors consideren que
aquests poemes no tenen valor literari. D’altres, com Roman Jakobson, els
consideren una obra mestra. Hölderlin componia aquests poemes en moments de
lucidesa. Aconsegueix , segons els estudis de Jakobson, un entramat de
relacions conceptuals, de símbols, d’imatges, d’elements gramaticals, fònics i
mètrics, perfectíssim.
A primer cop d’ull el poema sembla banal.
Però, llegint-lo unes quantes vegades, aconsegueix anar-nos penetrant a poc a
poc. Hölderlin estructurava la forma i el contingut del poema en apariats
(quatre, dos per estrofa). El començament de cada vers del primer apariat de
cada estrofa té una estructura gramatical paral·lela: és com una insistència
inicial: “Quan lluny…, allà on lluny”, “Que, dels temps,…que la natura…”. El
poema es titula “la vista” però el tema és el temps. Mitjançant el que veu,
Hölderlin descriu el temps, o la durada, millor. El primer vers de la segona
estrofa és clau, per mi: “Que, dels temps, la natura en completi la imatge”. Ho
diu en forma de desig però és una afirmació: la natura és el temps (i no sols
la imatge: en tot cas, mitjançant la imatge entenem el temps). I després: “que
la natura duri”, “que ells (els temps) s’escolin”, és a dir, que la natura ens mostri la durada (que sigui durada), i que el temps vagi passant filtrat pel
meu pensament. Fixem-nos que diu “els temps”, en plural: són els temps, l’un
darrera l’altre, transcorreguts, escolats, i que en conjunt són “el temps”, la
durada. Finalment, diu, la durada és fruit de la perfecció, és a dir, tot
tendeix a la perfecció (això és idealisme, romanticisme), i la perfecció es
manifesta (“del cel l’altura brilla”) als homes: una visió molt optimista de la
humanitat.
dijous, 29 de desembre del 2022
noguera centenària
La fulla cau de molt amunt
i plana amb assuaujada lentitud
quan el vent va a buscar-la,
li diu anem, és l’hora,
l’empeny fora el sobreàtic humit.
Em pregunto si també deu contemplar
la vida condensada en pocs segons:
una pel·lícula ràpida
atapeïda d’ocells i larves,
la primera empenta de la clorofil·la
i el salm monòton de les vespes
que tornen a casa
carregades d’electricitat.
Potser
el gest fariseu de l’ortiga
i el baf melós de les baies ruixades
pel xàfec de cap al tard.
Qui sap si la fulla
deu evocar tot això
abans d’arribar al pol sud
de les hores
i ingressar en la boca
tediosament oberta
de les criatures del subsòl.
GEMMA GORGA, “Mur”, Meteoria, Barcelona, 2015
dijous, 3 de novembre del 2022
Alta fúria del groc
i dels vermells encesos,
immòbils, mentre el blau, glapint,
s’atansa i es retira, gos
assedegat amb escuma a la boca,
sense ensenyar encara la llosca
mirada de tauró.
Posem-nos
a recer
de les ires del sol;
jo
sé la balma
que tot ho manté sempre protegit.
No ens lliurem als excessos estivals,
vells golafres de vida. Escolta la remor
del mar entre les roques. Sent la nit,
la quietud del món. Tot averany acaba
quan neix la llum. És aleshores
que ens hem d’anar a banyar.
La
vida,
poc més que això:
cent
braces vora el cable
fins a la boia i fer llavors el mort,
sense mai més poder tornar a la platja.
JOAN VINYOLI, “Domini màgic”, Empúries, Barcelona,
1985
diumenge, 30 d’octubre del 2022
Diré del vell foc i de l’aigua.
Si crema molt la neu,
glaçava més la flama.
Diré de l’espasa i de l’aigua.
Si m’ha ferit la font,
em guarirà l’espasa.
Diré de l’ocell i de l’aigua.
Si llum de cims al riu,
fosca de terra l’ala.
Diré de la rosa i de l’aigua:
la mort de la mar fa
la flor més perdurable.
Diré dels meus ulls i de l’aigua.
Si tot ho mira el llac,
jo tinc les nines blanques.
Dic la pluja, la pluja, la pluja clara
i el plor de l’endinsat
sense retorn per l’aigua.
Dic el nom del no-res
enllà del fons de l’aigua.
SALVADOR ESPRIU, “Final del laberint”, El
Observador, Barcelona, 1991
divendres, 7 d’octubre del 2022
torno de l'alta nit, en temps de guerra
El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.
No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor
i posa ales al meu cos fatigat.
Córrer! ¿Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!
Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una
follia d’arbres i estrelles.
Podria aturar-me el record d’un bes o d’una mà que un dia va
acariciar-me els cabells.
Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.
I, tot d’una, la joia!
Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu,
com un ocell colpit de llum nova.
Brolladors de música s’aixequen de totes les meves passes,
tot el que ara toqués s’estremiria amb una por esclava,
i ja veig, enllà de l’últim arbre, la Rosa on dormen el Nord,
el Sud, l’Est i l’Oest…
AGUSTÍ BARTRA, “L’arbre de foc”, Adesiara
Editorial, Martorell, 2015
dimecres, 21 de setembre del 2022
una closa felicitat és ben bé del meu món
Darrera aquesta porta visc
però no sé
si en puc dir vida.
Quan al capvespre torno
del meu diari odi contra el pa
(no saps que tinc la immensa
sort de vendre’m
a trossos per una pulcra moneda
que arriba ja a valer
molt menys que res?),
deixo fora un vell abric, l’esperança,
i m’endinso pel camí dels ulls,
pel buit esglai on sento,
enllà, el meu déu,
sempre enllà, més enllà de falsos
profetes i de rares culpes
i del vell neci emmalaltit pels versos
disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes
de fosques marques que l’alè dels crítics
un dia aclarirà per a la meva vergonya.
Sí, em pots trobar, si goses,
darrera el glacial no-res d’aquesta
porta, aquí, on visc i sento
l’enyor i el crit de déu i sóc,
amb els ocells nocturns de la meva solitud,
un home sense somnis en la meva solitud.
SALVADOR ESPRIU, “El caminant i el mur”, Edicions
62, Barcelona, 1972
dimecres, 10 d’agost del 2022
els 10 manaments
Un pobre mai no serà més solvent que un ric.
Un jove mai no serà més savi que un vell.
Un del sud no serà mai acceptat en societat com un del nord.
Un foraster no manarà un nadiu.
Un inculte no escriurà poemes.
Una llengua petita no dirà més que una de grossa.
Una dona no serà més llesta que un home.
Un negre no serà més elegant que un blanc.
Un dèbil no serà més poderós que un fort.
Però el pobre pot esdevenir ric,
el jove un dia serà vell,
el del sud parirà fills al nord i
el foraster s’empadronarà.
L’inculte aprendrà a dir els seus versos,
les llengües cantaran als estadis.
Els dèbils aguditzaran l’enginy.
Tanmateix una dona mai no serà un home.
I un negre mai no serà un blanc.
Digues-me, amic meu,
¿és el color del teu cor com el d’un negre?
Llavors sí, serà el cas,
que jo et podré estimar com una dona.
ANNA AGUILAR-AMAT, “Càrrega de color”, Editorial
Meteora, Barcelona, 2011
Em considerava jo mateix un miserable. De mica en mica vaig aprendre a ser indiferent a mi mateix i a les meves deficiències; vaig aprendre a centrar l'atenció, cada cop més, en objectes externs: l'estat del món, diverses branques del coneixement, persones per les quals sentia afecte...
BERTRAND RUSSELL
dilluns, 4 de juliol del 2022
Subscriure's a:
Missatges (Atom)