dubtar

Si només acomplíssim allò assignat

i no poguéssim optar,

què ―digueu-me― en faríem, del dubtar?

Contra el destí i contra l’atzar,

la meva llibertat.

Alexandre Planas

Qui enganya és més just perquè fa allò que va prometre i qui és enganyat és més savi, car aquell qui té sensibilitat és fàcilment impressionat per la voluptuositat de les paraules.

PLUTARC

m'han demanat que parli de la meva Europa

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,

escassa de planures, excessiva de muntanyes,

estesa per llevant al llarg de la vella mar

que atansa el difícil i sangonós diàleg

de tres continents.

Unes palmeres que amb els ulls closos

miro sempre immòbils sota l’oreig

tanquen el meu país pel migjorn.

Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol

hi ha unes altres terres que anuncien el desert,

les nobles, agostades, espirituals terres germanes

que jo estimo tant.

Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,

però una mateixa llengua és encara

parlada a banda i banda,

i en unes clares illes endinsades en el mar antic,

i en una contrada també insular, més llunyana,

que avui pertany a un tercer poder.

Que diversa la meva petita terra

i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,

la violència de diversos pobles,

les aspres guerres civils enceses dintre dels seus límits

i més enllà del palmerar i els aiguamolls,

de la seca altiplanura i de les ones!

Perquè prou sap el nostre llarg dolor

que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,

la més estranya o grandiosa lluita

que s’abrandi entre els homes,

és tan sols una guerra civil

i ens porta a tots patiment i tristesa,

la destrucció i la mort.

Per això ara és tan profunda la nostra esperança

―en el meu somni, ja contemplada realitat―

d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,

salvades la nostra llengua i la nostra història,

en una unitat superior que duu el nom,

obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor

que un savi esguard veia prodigiosament passar

de la costa fenícia a les platges de Creta.

Quan arribi el dia, haurem fet el primer

i inesborrable pas vers la suprema

unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,

sense classes socials, ni odis religiosos,

ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,

la nostra peregrinació a través de l’espai,

cap a la pensada llum,

i de seguir sense temença les misterioses

vies interiors de Déu, del no-res,

els infinits i lliures i alhora

necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanem.

SALVADOR ESPRIU, “Per a la bona gent”, Edicions del Mall, Barcelona, 1984

l'onze de setembre de 1714

Almenys ens han deixat

l’honor de caure sols.

En la desesperança,

acceptem la foscor.

Demà retornarem

al treball, a l’esforç.

Dreçats, hem de cavar

als bancals de la por.

Aprofundim rars pous

als orbs ulls de la mort.

Enllà d’aigües llotoses,

terra bona, llavor.

SALVADOR ESPRIU, “Per a la bona gent”, Edicions del Mall, Barcelona, 1984

oda a Catalunya

Quines albes al fons fabulós de tes nits,

cledes altes d’estels sense vedruna,

congrien blancs callats i nacres estremits

damunt les aigües mortes, damunt els blats neulits,

pel salt de llur nova fortuna?

Terra de pins iguals, de l’alzinar planyent

vessant amunt, fins a la carena viva,

amb vinya entrebancada pel rost confusament,

on la fullada branda, amb breus esglais d’argent,

lleva aquell verd difícil de l’oliva!

Potser encara incendien els teus vergers pregons

primaveres furtives sense roses

i et blavegen arbrells amb rossinyols al fons

quan la tardor escabella tants crisantems rodons,

trontolladissa d’or, tèbia d’aloses.

Quants sospirs de fontana, quin aleteig feliç

ran d’una obscura tossa de bardissa,

has ofegat per ésser menys bell, oh dolç país!

Tant de silenci atroç per fer-hi fonedís

un llampurneig en aigua esmunyedissa!

Oh pàtria, en un quer de somni i d’endemà!

Gleva d’amor no mai ben aglevada!

Quan et cerquem entre ombres amb l’afanyada mà,

obscurament ens dius que encara ets més enllà

amb el respir damunt la mà cansada.

Amb quina sang sobtosa d’ardor t’ha conjurat,

extrema sang a poc a poc cedida,

dels teus millors cadells l’estol al·lucinat!

Oh murs amb indelebles perfils d’afusellat!

Oh gespa ja per sempre envermellida!

No els cridis amb gemec dels teus fullams caducs,

en silenci te’ls compta l’estelada:

sota una terra soma, mal abrigats i ullclucs,

allarguen vers l’arrel humida dels teus brucs

una indecisa mà deshabitada.

Pàtria, en el teu or més amagat, quin grell!

Més d’ells que de nosaltres, que en desfeta

madeixa palpitant, enllaçat baterell,

guardem ben closa dins la invulnerada pell

una sang vertical encar secreta.

Vindràs tot migpartint l’absència amb el teu call,

pels qui et mediten llar que no es clivella,

pels qui en la farga et ritmen futur a cops de mall,

pels qui l’ermot et llauren en l’enclotada vall

amb l’ala colgadissa de la rella.

Ni que impossible fossis, els fills t’hem escollit,

pagats de l’ardu esforç de cada dia.

Si res no eres, ets aquest punyent delit!

I la tossuda sang que en el congost del pit

en mots distints al nostre bleix canvia.

Oculta com la vena de pedra sense greny

o en un triangle de verdor, palesa,

en mantinguda roca o en desistit areny

la llibertat ets tu, presa en el fluix congreny

de la teva patètica incertesa!

Cala d’ocells profunda entre congesta i mar,

delta d’enyor entre ones i cingleres!

Oh filla dels teus fills, difícil pàtria encar

per les rodoladisses carenes de l’atzar

tota enfebrada amb càntics i banderes!

Si la mort et cendreja farigola al pendís,

sal en furor el flanc marí et perfuma,

entre blau enlairat i blau gemegadís!

Vela de foc tibant en un rompent d’encís!

Marbre encelat i clapoteig d’escuma!

ARMAND OBIOLS (JOAN PRAT), “Poemes”, 1973

vedruna 
f. [LC] [DR] Munt de rocs arrenglerats fet per a assenyalar una partió.DIEC2

1. QUER m. ant. 
Penya, roca gran. Sobre un gran quer que ha en lo conch de Vingrau, doc. a. 1306 (RLR, vii, 50).

grell DCVB
1 m. [ZOA] [LC] [AGR] Senyal com un punt de sang que hi ha en el rovell de l’ou fecundat. DIEC2

baterell 
m. [LC] Lloc on bat el vent, el sol, la llum, la pluja, etc. No t’estiguis al baterell de l’aire. A l’hivern dóna bo de treballar al baterell del sol.

call. 3 m. [LC] [IMI] Tascó de ferro que es posa dins l’ull d’una eina per a travar-ne el mànec.DIEC2

greny 
1 m. [GL] [LC] Sortint, ple de caires i d’esquerdes, d’una vena de pedra. DIEC2

congreny 
1 1 m. [LC] [IMI] Aparell que serveix per a subjectar. DIEC2

No aquesta meva expressió de poeta renunciatari

que només diu coses,

i usa la llengua com tu, instrument directe, pobre;

sinó l’expressió separada de les coses,

els senyals fets música,

la poesia cantada i fosca,

que no expressa cap altra cosa sinó ella mateixa,

per una idea bàrbara i exquisida que sigui so misteriós

en els pobres signes orals d’una llengua.

PIER PAOLO PASSOLINI