Voleu que el voltor mengi miosotis?
Què voleu del xacal,
que s’esquinci la pell, i del llop?, s’ha
d’arrencar les dents ell mateix?
Què és el que no us agrada
dels politicastres i els papes,
què mireu, badocs,
a la pantalla mentidera?
Qui cus al general
la tira de sang als pantalons? Qui
trinxa el capó a l’usurer?
Qui es menja orgullós la creu de llautó
al ventre que grinyola? Qui
s’endú la propina, la moneda de plata,
el diner del silenci? Són
molts els robats i pocs els lladres. Qui
marca les diferències, qui
té fam de mentides?
Mireu el mirall: covards,
que eviteu l’esforç de la veritat,
que us negueu a aprendre i encomaneu
als llops la funció de pensar,
una anella al nas la vostra joia preferida,
cap engany no és massa estúpid, cap consol
no és massa barat, qualsevol extorsió
és encara massa benigna per a vosaltres.
Comparats amb vosaltres, bens,
els corbs són fraternals
(us encegueu els uns als altres),
la fraternitat impera
entre els llops:
ells van en ramats.
Lloats siguin els lladres: vosaltres,
convidant a la violació,
us abandoneu a la vida còmoda
de la submissió, fins i tot gemegant
mentiu. Esquinçats
voleu acabar. Vosaltres
no canviareu el món.
HANS MAGNUS
ENZENSBERGER, “Poesia alemanya
contemporània”, trad.: Anna Presas, Edicions 62, Barcelona, 1990.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada