¿Recordes, Clementina, aquell oreig
que, removent de Venus el parrús,
enravenà del tot el que, difús,
llanguia a l’entrecuix en estiueig?

Recordo la remor i l’estrany pledeig
dels teus sotsllavis reclamant l’intrús
que començava d’espargir, confús,
pels solcs obacs son trèmol degoteig.

I ara em demano, ja esgotat el doll:
“Si tu no, ¿quina dea apassionada
en jo trempar signava el meu capoll?”

Puix hi hagué goig, no Gràcia, en l’abraçada,
¿fóres tu la qui em féu cridar, com foll:
“Clementina, collons, quina cardada!”?

CARLES RIBA