Jo ja he dit que l’ànima no val més que el cos,

i jo ja he dit que el cos no val més que l’ànima,

i que res, ni Déu, és més gran per a ningú que la mateixa essència de cadascú,

i qui camina una llegua sense amor camina cap al seu funeral embolcallat amb el seu sudari,

i que jo o tu, que no tenim ni un cèntim, podem comprar el millor de la terra,

i que contemplar l’espurna d’uns ulls o mostrar un fesol dins la seva beina confonen la ciència

de tots els temps,

i que no hi ha cap ofici ni cap feina on un jove no pugui convertir-se en un heroi,

i que no hi ha cap objecte tan suau que no pugui ser l’eix de les rodes de l’univers,

i jo dic a tots els homes i a totes les dones: Que la teva ànima resti calma i serena davant d’un

                milió d’universos.

WALT WHITMAN, “Fulles d’herba”, trad.: Jaume C. Pons Alorda, Edicions 1984, Barcelona, 2014.

cara per cara amb boscos plens de brossa

Agafaré una poma i una daga,

encendré el foc amb un paquet de versos

i em pintaré de blau esquena o cara;

de vegades surt sang del nas dels núvols;

també sé els llocs on plou en una casa

i per a encendre el foc tinc molta brossa.

L’ombra es desprèn de l’arbre de la brossa

i cauen quatre gotes a la daga;

els fils s’allarguen per cobert i casa,

i els nusos més estranys sacsen els versos.

No reconec els ulls pintats als núvols

quan mirar l’aigua acoloreix la cara.

Són sol i lluna com careta i cara,

uns astres que fan niu de tota brossa.

Si el mar té fam de polseguera i núvols,

no puc fer el peix millor amb la meva daga,

ni amb una font que ragi sobre els versos

puc evitar que el bosc es fiqui a casa.

Floreixen intermedis, tots de casa.

Rera la porta em tocaré la cara

i tot menjant donaré forma als versos;

deixo els solcs i l’arada nets de brossa

i tiro ganivet, punyal o daga

en aquest mar que no recull els núvols.

No fa claror el pessic que encisa uns núvols,

esmolo un raig de lluna dintre casa;

faig sonar batallades amb la daga

i pel camí no giro mai la cara

si trobo bons bolets entre la brossa.

La terra menja la llavor dels versos.

Fent jocs de mans, companys de tants de versos,

veig cels sota teulada plens de núvols.

Passa el cavall del carro de la brossa.

En quin bancal m’haig de pintar la casa?

Companys, no em plau de jugar a creu i cara

ni apunyalar els veïns amb una daga.

Llenço la daga i solament amb versos

baixo de casa la salut dels núvols,

cara per cara amb boscos plens de brossa.

JOAN BROSSA, “Vint-i-set sextines i un sonet”, Edicions 62, Barcelona, 1981.

Una sextina consta de sis estrofes de sis versos cadascuna i una tornada final de tres versos. En aquesta sextina de Brossa, els versos són decasíl·labs i acaben en els següents mots rima: daga, versos, cara, núvols, casa, brossa. En la tornada, els mots rima apareixen aparellats, dos en cada vers (un a la quarta i cinquena síl·laba del vers i l’altre al final).

dibuix i desdibuix

No m’invento la boira.

Ve de fora i em llisca

endins de la mirada,

se’m barreja amb la sang.

Ulls clucs.

Tampoc no m’invento la muntanya.

La muntanya és sencera.

No ho desmenteix gens

el tomb que fan les hores.

Imperiosament

l’ombra calla dins el cor de la llum;

tota la llum batega

al cor de l’ombra.

Mentrestant

―experiència de camí―

el silenci llenega

rostos amunt. Absència,

desdibuix per damunt del dibuix,

enrunament, oblit.

Trama i ordit, memòria.

Dia de cada dia: haver perdut,

haver tingut, i dubtar-ne.

Què fores si no tinguessis

tot allò que has perdut?

D’aquí estant ―més endins, més amunt?―,

em convoco, em recullo

tant com puc. I què puc?

JORDI SARSANEDAS, “Cor meu, el món”, , Edicions 62, Barcelona, 2013.

llenegar 
v. intr. [LC] Relliscar, esmunyir-se.

Si sempre tens la pressió d’haver d’explicar-ho tot, jo crec que molta part de la teva energia creativa se’n va en la direcció equivocada.

STEPHEN KING