Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.
S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra!
MÀRIUS SAMPERE, “La
taula i les estrelles”, Columna, Barcelona, 1992, i “123
poemes”, amb pròleg de Jaume C. Pons Alorda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada