Avara pena, tard ve el teu do
en aquesta hora meva
de renúncies deleroses.
Un oboè gèlid refraseja
joia de fulles perennes,
no pas meves, i s’esvaneix;
en mi tot vespreja:
l’aigua s’escola
a les meves mans herboses.
Oscil·len ales en un cel incert,
làbils: el cor transmigra
i jo sóc un erm,
i els dies una ruïna.
SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna
Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007
La natura és tan cruel
que havia de ser bella;
la vida és tan absurda
que algun sentit ha de tenir.
En la realitat impera, tot jugant a bitlles,
el contrapès. A causa del deute
consubstancial s’imposa la compensació:
t’estimo,
doncs l’odi és la flor del perfum irresistible.
T’odio,
doncs l’amor és la beguda que fa enfollir els déus.
I jo aquí baix! Experimento el pas del temps,
la nuvolada de mosquits magnètics
damunt la meva pell de tità, la paret mestra
que acabarà cedint
d’acord amb la resolució del litigi
entre la bellesa i el sentit. I res més
sinó els meus budells
entaforats, crues estrelles
degradades a llambrics. Entre els seus nusos,
que estrany!, s’asfixia un esperit i encara riu.
MÀRIUS SAMPERE, “123”, Edicions del Buc,
Barcelona, 2015
llambric
m. [LC] [ZOI] Cuc, especialment de terra o intestinal.
