ad vivum

 

I cada alè

com un elogi ―tàvegues

que no respires, els muts

arpegis de l’aranya,

la desarbrada escorça,

 

com un ocell, que a l’altra

banda del clivellat

esmalt encara bleixa,

perdut per sempre

a l’altra banda d’un altar.

 

―Parlar amb les pedres―

deies―, la

calma feta carn.

 

ANDREU VIDAL, “Ad vivum”, Edicions 62/Empúries, Barcelona, 1999.

potser el cor

 S’enfonsarà l’olor acre dels tells

en la nit de pluja. Serà va

el temps de la joia, la seva fúria,

aquell seu mos de llamp que desarrela.

Roman tot just oberta la indolència,

el record d’un gest, d’una síl·laba,

però com un vol lent d’ocells

entre vapors de boira. I encara esperes,

no sé què, perduda meva; potser

una hora que decideixi, que reclami

el principi o la fi: igual sort

ja. Aquí negre el fum dels incendis

seca encara la gola. Si pots,

oblida aquell gust de sofre,

i la por. Les paraules ens cansen,

remunten d’una aigua lapidada;

potser el cor ens resta, potser el cor…

 

SALVATORE QUASIMODO, “Dia rere dia”, Trad.: Ponç Pons, Cafè Central/Eumo Editorial, Vic, 2005.

aquells mots de foc i cendra

 

Aquesta cúpula verbal de foc i cendra

té vida pròpia com el bosc primaveral

―per què voldria cap més món si no li cal

cap altre món que el que ningú no li pot prendre?

 

Des del seu cim increpo el vent que vol ofendre

el nostre amor, el nostre goig, el nostre mal

parlant d’oblit ―i poso un mur gramatical

per conservar aquesta frescor de fulla tendra.

 

I en les paraules que arrenglero encara cruix

l’esforç enorme per ser forma, traç, dibuix,

garbuix, escreix, expressió de tanta audàcia.

 

I prou que sé que tot serà fracàs il·lús:

el rostre teu m’esdevindrà borrós, confús,

i els mots seran una flamígera fal·làcia.

 

DAVIDJOU, “Tapís”, Edicions 62, Barcelona, 1982.

en les venes

En les venes, ja quasi tombes buides

l’encara galopant anhel,

en la meva ossada que es gela, la pedra,

a l’ànima l’enyorança sorda,

l’indomable iniquitat, dissol;

del remordiment, lladruc desmesurat,

en la fosca inenarrable

terrible clausura,

rescata’m, i les teves pipelles pietoses

al llarg del teu somni, enarbora;

que el teu rosat i sobtat senyal,

la ment fecunda, remunti

i torni a sorprendre’m;

inesperada reneixi,

la mesura increïble, la pau;

fes que, en el suspès paisatge, jo pugui

tornar a pronunciar paraules ingènues.

GIUSEPPE UNGARETTI, “El dolor”, Trad.: Lluís Servera, Cafè Central/Eumo Editorial, Vic, 2015.

un moment exultes  escoltant el goteig

de l’aigua del poal dins la cisterna

del jardí  com d’ànimes que cauen

damunt ànimes  el so fresc

de les bombolles  però

alhora t’entren  feridors  els monstres que

l’aire escampa i  dels teus ulls

tocats de mal

temps  cauen flocs

de neu que es desfan damunt

flocs de neu

ANTÒNIA VICENS, “Fred als ulls”, Cafè Central/Eumo Editorial, Vic, 2013.

De mi, no en vinc. I abans de ser el que soc,

era cap cosa? Just un pressupost.

Com tothom vinc d’uns altres, enardits

autòmats, que em van fer semblant a ells

sota un secret adotzenat, fatal.

Si a penes soc una imitació

mai no em podria creure especial,

personal, singular, particular.

Soc ells, són jo. Som indistints. Soc tots.

Refuso, doncs, el nom que em van donar,

pel qual ara tot just em reconec

i em reconeixen.

                           Vull fugir de mi

i alhora d’ells. Que em perdin. I em perdré.

No és que aleshores sigui algú, a la fi.

Però aleshores seré, almenys, ningú.

PERE QUART, “Quatre mil mots”, Edicions Proa, Barcelona, 1977.

El cap Sublimitat, el cor Pathos, els genitals Bellesa, les mans i els peus Proporció.

WILLIAM BLAKE

brida

A la fira dels Folls

jo hi aniria.

Vindria qui sap d’on

―i ningú no ho sabria―

amb els llavis oscats

de molta vida,

traginer de cançons

en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa

a la geniva?

Amor, estel amarg

a la deriva,

em fa senyals: jo vaig

per l’altra riba,

traginer de cançons

en cavall sense brida.

Cadenes són presons

i jo en fugia

pel call dels bandolers

a trenc de dia.

A la fira dels Folls

jo hi aniria,

traginer de cançons

en cavall sense brida.

MARIA MERCÈ MARÇAL, “Bruixa de dol”, Edicions del Mall, Barcelona, 1979.

el poeta

Aquí us convoco, formes del món i de la vida,

per tal que esdevingueu reals de poesia

en la necessitat del dolor i de la joia,

criatures nascudes del somni i de la ràfega,

marcades pel borboll i el zel de la memòria.

Vivent en l’acció, us perdo i us retrobo,

us acato i domino, complets en la tragèdia

de l’ànsia del temps que a la mort desemboca.

Sou aquí! Sou aquí! I jo m’acreixo: em trobo

en l’existir divers que em mana i se m’assembla.

Fills del gest i del batec de les humanes gèneres,

fills de la nit i el dia, no esgoteu el teatre

ni en el crit que us esquinça ni en la cançó que us alça:

el record us doblega amb els seus sacs de sorra.

Madureu en els actes de la metamorfosi

fins a la davallada de l’últim episodi:

pacte de les arrels i de la llum fecunda,

oh giravolts de l’ésser, màscares que confirmen,

cabrioles del cor i grans paranys del sexe!

I l’esperit visible, torre de mil finestres

voltada pels ocells dels anys i la fretura.

Si tot crepuscle cau, tota aurora s’alzina

i el vent és el profeta aprovador dels astres,

mentre les sangs, les sangs murmuren les ofrenes…

Us duu un destí. Un astre… Teniu una arribada

de fruita inexorable: gruix, dolcesa i esfera,

i després la clivella, l’esclat, el retorn cíclic

a l’exacta llavor…

Jo sóc un personatge de veu i de constància.

Jo sóc, i sóc, i sóc, perquè entre tots vosaltres

heu arribat a fer-me en l’ànima i el somni,

i si us dono la vida, em doneu l’esperança.

Perquè he tingut esment del cant on brolla el mite,

mai no m’he convertit en el míser titella

que balla en una terra amb maligne somriure,

i he sabut fer un consol d’una clara finestra.

No m’embriaguen mai les estrofes de plata:

llesco con si fos pa la rosa col·lectiva…

AGUSTÍ BARTRA, “Rapsòdia d’Ahab”, Editorial Vosgos, Barcelona, 1976.

matinada

El sents, el gust de matinada aquest matí?

És un gust d’herba i de taronja,

com els jardins de faula

que estan dormint encara embalsamats

en la nostra memòria de quan érem petits.

El teu gest rialler

aireja l’ombra oscil·lant del salze,

i tu, sense adonar-te’n, signes

les distants ondulacions de les muntanyes

que el vent embardissat vela d’atzur.

Però el teu dolç braó potser al·ludeix

a l’alè de neu que ens envien

els països que amaga el sol,

en les llunyanies glaçades.

No canta cap ocell,

i som tan feliços!

Es transparenta una espurna del cor del palet

que, sense desprendre’s, fa esllavissar-se el teu pas,

i mentrestant a l’herba absorta

circula i tremola tot d’una

l’alè que hi dormia.

Sents? Aquesta és la veu

que no percep l’orella,

sinó només el sobresalt del teu silenci

abandonat al somni celeste de la música.

Aquest és el matí

que té el color del meu calfred.

I ja amb paraules innocents

vaig com palpant

els fugitius contactes d’aquests moments amb el cel,

com tantes altres salutacions d’amor

a la felicitat silenciosa

emmirallada al cercle del nostre horitzó.

ARTURO ONOFRI, dins de “Miralls. Versions de la lírica europea”, trad.: Sebastià Sánchez Juan, Josep Porter Editor, Barcelona, 1955.

Escrivia silencis, nits; anotava l’inexpressable. Fixava vertígens.

ARTHUR RIMBAUD

el cometa-frac

Jo vivia fa molt molt temps

en un espai

completament ple de llum:

hi lluïen ben bé tots els àtoms plegats.

I allà vingué de sobte

un sol tot negre,

que enviava raigs negres

a través del reialme de la llum.

Els raigs negres eren freds

i refrescaven el meu cos ardent,

que, com es pot suposar,

no es componia de matèries grasses.

Llavors es va trencar aquella llum negra

―que tenia virtuts especials―

en el meu cos ardent, talment

que em va sortir una cua,

i aquesta cua es dividí

més o menys com aquelles peces llargues

que de sota les mans

dels acurats sastres es formen.

Jo vaig ser en aquell vell vell temps

un cometa-frac.

I a la nostra Terra

¿no es podrien encara fer visibles

cometes en forma de frac?

PAUL SHEERBART, dins de “Miralls. Versions de la lírica europea”, trad.: Sebastià Sánchez Juan, Josep Porter Editor, Barcelona, 1955.

versos daurats

Tot és sensible.

PITÀGORAS

Home, ¿et creus, només tu, dotat de pensament

en 'quest món on la vida esclata en tota cosa?

De les forces que tens ta llibertat disposa,

però dels teus consells l’univers és absent.

Considera en la bèstia un esperit faent;

cada flor és a l’espai una ànima desclosa;

un misteri d’amar dins el metall reposa:

“tot és sensible!” i tot damunt teu és potent.

Tem en la paret cega un esguard que t’espia;

àdhuc a la matèria un verb és vinculat:

no sotmetis mai res a utilitat impia!

Tot ésser té un reflex de la divinitat,

i, com un ull naixent velat per les palpebres,

una llum s’obre pas de sota les tenebres.

GÉRARD DE NERVAL, dins de “Miralls. Versions de la lírica europea”, trad.: Sebastià Sánchez Juan, Josep Porter Editor, Barcelona, 1955.

M’abeuro en la cara per mirar-me.

Des de sempre la ferida del record com una esperança inevitable.

Aigua de foc.

En tu madura el fervor de la llum i la crispació de la nit, l’instant de l’arbre i el silenci dels deserts.

Soc una herba dels teus ulls.

L’alba és plena de mans i els miralls repeteixen totes les aigües.

Una veu cerca la boca que la inventi.

LLUÍS SOLÀ, “L’herba dels ulls”, dins “De veu en veu. Obra poètica I”, Editorial Proa, Barcelona, 2001.

La poesia és en essència un acte de reflexió, un rebuig a acontentar-se amb les interjeccions de l’emoció a fi de comprendre la naturalesa d’allò que s’ha sentit.

W.H.AUDEN