dilluns, 31 de juliol del 2023

no tornaré

 Sec al cafè, tot sol, a mitja tarda,

amb un cafè que en tassa gris fumeja

―el prenc tot sol, sens sucre ni barreja―

i el tasto a glops. Enllà, la llum enllarda

 

un pany de cel i aquí el cambrer s’atarda

tot explicant, mentre el taulell neteja,

que havia estat poeta, i en galleja.

Pel vidre veig al cel la nit pigarda.

 

Amb poc tabac, encenc una altra pipa,

boquejo el fum ―un núvol que s’estripa

amb un sol dit. Amb una calma tèbia,

 

pago el cambrer i guillo sens demora.

La ciutat dorm un son que la devora.

No tornaré. Me’n vaig sense altra prèvia.

 

CARLES TORNER, “Als límits de la sal”, Edicions Proa, Barcelona, 1985

diumenge, 30 de juliol del 2023

 La pretensió de no assemblar-nos a ningú, a l’hora d’escriure o de pensar, duu al fracàs en el seu mateix origen.

JOAN FUSTER


dimecres, 28 de juny del 2023

semblava la mort

Semblava un ocell mort i era una fulla seca.

Semblava un lladre i era l’ombra d’un arbre.

Semblava un atac de cor i era una rampa.

Semblava un tumor maligne i era una piga.

Semblava la mort i era la mort.

 

JOAN PONS, “L’illa dels arbres vençuts”, Adia Edicions, Calonge-Mallorca, 2016 

 De ben segur que la joia és la condició de la vida.

HENRY DAVID THOREAU

dimecres, 24 de maig del 2023

 Aquest aire d’aventura,

tan guarnit de gallarets,

em promet la singladura

d’un viatge amb esquelets.

 

Embarquem amb nau de vidre

amb velam de seda al vent.

Mar en calma, blanc salitre

i la Mort per timoner.

 

És fals el rumb i navega

mar enfora del coster.

Ja no es veuen ni les runes

de ciutats que varen ser.

 

I les illes són desertes:

ni sirenes ni recers,

ni golfades per entrar-hi…

Sempre en mar, en mar etern!

 

Aventura interminable.

Nau de Mort i nau d’Infern.

Seré el Nauxer Impossible?

Navegant del desesper?

 

No hi ha ports, golfades tendres.

Ni puc fondejar un moment.

Algú va cremar les cartes…

Rumb errant per sempre més.

 

VENTURA AMETLLER, “Antologia d’emergència”, Adia Edicions, Calonge-Mallorca, 2016

 

gallaret/coloma 
f. [BOS] Planta de la família de les escrofulariàcies, glauca, de fulles el·líptiques en verticils de tres, i de flors blanques i grogues amb un esperó violaci, que creix com a mala herba dels sembrats a la regió mediterrània (Linaria triphylla).

 …la vida és una plenitud que no ha estat precedida per cap dolorosa absència. 

SIMONE DE BEUAUVOIR

divendres, 10 de març del 2023

viatges

 Amb foc humit consolida el seu èxit

de xafogor l’estiu, als arbres concentrats,

immòbils en la tarda que es deixata:

callen les pedres des de molt endins

d’elles mateixes i la font s’estronca;

bevent ginebra amb gel tallant, s’ajaça,

pastós, el vespre, els ulls enterbolits.

 

Res de viatges, no distreure mai

la solitud.

M’ho sé: quan l’avió

pren terra a l’aeròdrom i s’aturen,

després de la frenada, els grans motors,

alguna cosa tensa minva. Jo,

què fer, però, perdut sempre a la sala

de trànsit, bevent copes, consumint

quincalla de records? On aniria?

Tant se me’n dona: totes les ciutats

són en mi ja reduïdes a una:

necessitat de viure més dins meu

per arribar tal volta a l’únic altre.

 

JOAN VINYOLI, “Domini màgic”, Empúries, Barcelona, 1985

 El sentimentalisme és un fracàs del sentiment. 

WALLACE STEVENS

dilluns, 30 de gener del 2023

la vista

 Quan lluny se’n va la vida habitual dels homes,

allà on lluny s’abranda el temps dels pàmpols,

també hi ha de l’estiu les buides coromines,

el bosc lluu amb la seva imatge obaga.

 

Que, dels temps, la natura en completi la imatge,

que la natura duri, que ells rabent s’escolin,

és fruit de la perfecció, del cel l’altura brilla

llavors als homes, com florida que els arbres corona.

 

FIEDRICH HÖLDERLIN, “Poemes de l’entenebriment”, Trad.: Manuel Carbonell, Quaderns Crema, Barcelona, 1996

 

Els “Poemes de l’entenebriment” van ser escrits per Hölderlin a Tübingen, on estava reclòs quan ja era immers en l’estat de demència. Alguns autors  consideren que aquests poemes no tenen valor literari. D’altres, com Roman Jakobson, els consideren una obra mestra. Hölderlin componia aquests poemes en moments de lucidesa. Aconsegueix , segons els estudis de Jakobson, un entramat de relacions conceptuals, de símbols, d’imatges, d’elements gramaticals, fònics i mètrics, perfectíssim.

A primer cop d’ull el poema sembla banal. Però, llegint-lo unes quantes vegades, aconsegueix anar-nos penetrant a poc a poc. Hölderlin estructurava la forma i el contingut del poema en apariats (quatre, dos per estrofa). El començament de cada vers del primer apariat de cada estrofa té una estructura gramatical paral·lela: és com una insistència inicial: “Quan lluny…, allà on lluny”, “Que, dels temps,…que la natura…”. El poema es titula “la vista” però el tema és el temps. Mitjançant el que veu, Hölderlin descriu el temps, o la durada, millor. El primer vers de la segona estrofa és clau, per mi: “Que, dels temps, la natura en completi la imatge”. Ho diu en forma de desig però és una afirmació: la natura és el temps (i no sols la imatge: en tot cas, mitjançant la imatge entenem el temps). I després: “que la natura duri”, “que ells (els temps) s’escolin”, és a dir, que la natura ens mostri la durada (que sigui durada), i que el temps vagi passant filtrat pel meu pensament. Fixem-nos que diu “els temps”, en plural: són els temps, l’un darrera l’altre, transcorreguts, escolats, i que en conjunt són “el temps”, la durada. Finalment, diu, la durada és fruit de la perfecció, és a dir, tot tendeix a la perfecció (això és idealisme, romanticisme), i la perfecció es manifesta (“del cel l’altura brilla”) als homes: una visió molt optimista de la humanitat.


El que compta no és pas la “grandesa”, la intensitat, de les emocions, dels components, sinó la intensitat del procés artístic, la pressió, per dir-ho així, sota la qual es produeix la fusió.

T. S. ELIOT 

dijous, 29 de desembre del 2022

noguera centenària

 La fulla cau de molt amunt

i plana amb assuaujada lentitud

quan el vent va a buscar-la,

li diu anem, és l’hora,

l’empeny fora el sobreàtic humit.

 

Em pregunto si també deu contemplar

la vida condensada en pocs segons:

una pel·lícula ràpida

atapeïda d’ocells i larves,

la primera empenta de la clorofil·la

i el salm monòton de les vespes

que tornen a casa

carregades d’electricitat.

Potser

el gest fariseu de l’ortiga

i el baf melós de les baies ruixades

pel xàfec de cap al tard.

Qui sap si la fulla

deu evocar tot això

abans d’arribar al pol sud

de les hores

i ingressar en la boca

tediosament oberta

de les criatures del subsòl.

 

GEMMA GORGA, “Mur”, Meteoria, Barcelona, 2015

 Un esperit tancat en el llenguatge només és capaç d'opinar. 

SIMONE WEIL

dijous, 3 de novembre del 2022

Alta fúria del groc

i dels vermells encesos,

immòbils, mentre el blau, glapint,

s’atansa i es retira, gos

assedegat amb escuma a la boca,

sense ensenyar encara la llosca

mirada de tauró.

                              Posem-nos a recer

de les ires del sol;

                              jo sé la balma

que tot ho manté sempre protegit.

 

No ens lliurem als excessos estivals,

vells golafres de vida. Escolta la remor

del mar entre les roques. Sent la nit,

la quietud del món. Tot averany acaba

quan neix la llum. És aleshores

que ens hem d’anar a banyar.

                                                  La vida,

poc més que això:

                             cent braces vora el cable

fins a la boia i fer llavors el mort,

sense mai més poder tornar a la platja.

 

JOAN VINYOLI, “Domini màgic”, Empúries, Barcelona, 1985

Els membres del món intel·lectual… en el fons d’ells mateixos no saben si són genials, mediocres o grotescos. 

EDGAR MORIN

diumenge, 30 d’octubre del 2022

 Diré del vell foc i de l’aigua.

Si crema molt la neu,

glaçava més la flama.

 

Diré de l’espasa i de l’aigua.

Si m’ha ferit la font,

em guarirà l’espasa.

 

Diré de l’ocell i de l’aigua.

Si llum de cims al riu,

fosca de terra l’ala.

 

Diré de la rosa i de l’aigua:

la mort de la mar fa

la flor més perdurable.

 

Diré dels meus ulls i de l’aigua.

Si tot ho mira el llac,

jo tinc les nines blanques.

 

Dic la pluja, la pluja, la pluja clara

i el plor de l’endinsat

sense retorn per l’aigua.

Dic el nom del no-res

enllà del fons de l’aigua.

 

SALVADOR ESPRIU, “Final del laberint”, El Observador, Barcelona, 1991