Es mouen les paraules i la música es mou

sols en el temps, però el que és només vivent

pot només morir. Les paraules, després del discurs, assoleixen

penetrar en el silenci. Sols per la forma, la norma,

poden o mots o música assolir

la quietud, com un gerro xinès que encara es mou

perpètuament en la seva quietud.

No la quietud del violí, mentre dura la nota,

no aquella solament sinó la coexistència,

o digueu que la fi precedeix el principi,

i que fi i principi ja eren allí des de sempre

des d’abans del principi i després de la fi.

I tot és sempre ara. Són, constretes, les paraules,

s’aperduen, de vegades s’esclafen sota l’excés de pes,

sota la tensió, llisquen, rellisquen, s’ofeguen,

s’aperduen, amb la imprecisió, no volen romandre en el seu lloc, no volen

 

resta quietes. Veus d’espinguet

rondinaires, burletes o només xerrameques

les assalten tostemps. En el desert, la Paraula

és més atacada per les veus de la temptació,

l’ombra ploranera en la fúnebre dansa,

el lament cridaner de la inconsolable quimera.

 

El detall en la norma és el moviment

com ho és en la figura de les deu escales.

El desig és en ell mateix moviment

i no en ell mateix cobejable;

l’amor és en ell mateix inamovible,

causa només i fi de moviment,

intemporal i no pas cobejós

excepte en l’aspecte del temps

pres sota forma de limitació

entre no-ésser i ésser.

De sobte, dins un raig de llum de sol,

i fins i tot quan hi ha pols movent-s´hi,

s’eleven les rialles amagades

de les criatures ocultes pel fullatge

de pressa ara, aquí, ara, sempre

―ridícul el trist temps escolat

cap a un abans i un després estenent-se.

 

T.S.ELLIOT, “Burn Norton” (Trad.: Miquel Arimany), Miquel Arimany Editor,  Barcelona, 1986