diumenge, 29 de desembre de 2013

la balada de la presó de READING


Sis setmanes encar voltà pel pati,

amb el vestit gris i lluent

i al cap la gorra que du el pres, i hauríeu

dit el seu pas lleuger i content,

però encar no he vist mai ningú mirar-se

el dia tan àvidament.


Jo encara no he vist mai ningú mirar-se

així amb els ulls tan plens d’anhel

aquella estreta cobertora blava

que els presos anomenen cel,

i cada núvol que hi arrossegava

els flocs en munió rebel.


No es retocà les mans com li escau fer

al foll que té la gosadia

d’intentar dur al coval del Desesper

l’Esperança que tan canvia;

no: ell únicament mirava el sol

i l’aire del matí es bevia.


No es retorçà les mans i no plorava

i ni tan sols es va entristir

però es bevia l’aire com prendríeu

un salutífer anodí;

i el sol també el bevia a boca plena,

com si estigués bevent un vi.


I jo i totes les ànimes en pena

de l’altre cercle, tot voltant,

ens oblidàvem de si fet hauríem

una cosa petita o gran,

i amb ulls estòlids el miràvem moure’s,

que havia de penjar, pensant.


Perquè era estrany de veure’l quan passava

amb el pas tan lleuger i content;

i també estrany de veure com mirava

el dia tan àvidament;

i estrany encar imaginar que hauria

de pagar un deute tan cruent.


Que el roure i l’om tenen fullatge amable,

en primavera renovat;

però és horrible l’arbre del patíbul

que els escurçons han rosegat;

i, verd o sec, un home ha de morir-hi

perquè el seu fruit hagi donat.


El lloc més alt és sempre el lloc de gràcia

pel qual tothom ha de lluitar;

mes, qui es voldria veure en l’alt patíbul

encorbat per a ballar?

I qui voldria, pel collar homicida,

el cel per darrer cop mirar?


Dolç és, si grats Amor i Vida es fan,

dels violins dansar el bell aire;

al so de flautes i llaüts és rar

i delicat, però no gaire

dolç és, després, haver de dansar encar

amb peu lleuger damunt de l’aire.


Amb ulls inquisitius, sospitant sempre,

el vigilàrem jorn per jorn;

pensàvem si el camí que ell emprenia

faríem tots, cad’ú al seu torn;

perquè ningú pot dir a quin roig abisme

l’ànima cega el durà un jorn.


per fi l’home de mort no va aparèixer

enmig dels altres condemnats,

i el vaig suposar dins la paorosa

cel·la dels prompte executats

i que mai no ens veuríem més el rostre

en el dolç món de Déu, plegats.


Com dues naus que en tempesta s’encreuen

així els camins, nosaltres dos;

peròs sense senyal ni dir paraula:

ni una en teníem, mal que fos;

car no ens vàrem trobar en la nit sagrada,

sinó en el dia vergonyós.


Un sol mur de presó tots dos servava;

de l’un i l’altre proscrits féu;

lluny del seu cor el món volgué tenir-nos

i de la seva cura, Déu;

la trampa fèrria que el pecat espia

ens atrapà en el parany seu.


OSCAR WILDE, “La balada de la presó de READING” (Trad.: Miquel Arimany), Miquel Arimany Editor,  Barcelona, 1986

1 comentari:

  1. Fragment de "La balada de la presó de Reading", d'Òscar Wilde, en què l'autor (el poeta) descriu la impressió que li fa la manera com un condemnat es pren els seus darrers dies abans de l'execució.

    Són sextets amb tres versos femenins de deu síl·labes (el primer, el tercer i el cinquè) i tres versos masculins de vuit síl·labes (el segon, el quart i el sisè).

    ResponElimina