Sis setmanes encar voltà pel
pati,
amb el vestit gris i lluent
i al cap la gorra que du el
pres, i hauríeu
dit el seu pas lleuger i
content,
però encar no he vist mai
ningú mirar-se
el dia tan àvidament.
Jo encara no he vist mai ningú
mirar-se
així amb els ulls tan plens
d’anhel
aquella estreta cobertora
blava
que els presos anomenen cel,
i cada núvol que hi
arrossegava
els flocs en munió rebel.
No es retocà les mans com li
escau fer
al foll que té la gosadia
d’intentar dur al coval del
Desesper
l’Esperança que tan canvia;
no: ell únicament mirava el
sol
i l’aire del matí es bevia.
No es retorçà les mans i no
plorava
i ni tan sols es va entristir
però es bevia l’aire com
prendríeu
un salutífer anodí;
i el sol també el bevia a boca
plena,
com si estigués bevent un vi.
I jo i totes les ànimes en
pena
de l’altre cercle, tot
voltant,
ens oblidàvem de si fet
hauríem
una cosa petita o gran,
i amb ulls estòlids el miràvem
moure’s,
que havia de penjar, pensant.
Perquè era estrany de veure’l
quan passava
amb el pas tan lleuger i
content;
i també estrany de veure com
mirava
el dia tan àvidament;
i estrany encar imaginar que
hauria
de pagar un deute tan cruent.
Que el roure i l’om tenen
fullatge amable,
en primavera renovat;
però és horrible l’arbre del
patíbul
que els escurçons han rosegat;
i, verd o sec, un home ha de
morir-hi
perquè el seu fruit hagi
donat.
El lloc més alt és sempre el
lloc de gràcia
pel qual tothom ha de lluitar;
mes, qui es voldria veure en
l’alt patíbul
encorbat per a ballar?
I qui voldria, pel collar
homicida,
el cel per darrer cop mirar?
Dolç és, si grats Amor i Vida
es fan,
dels violins dansar el bell
aire;
al so de flautes i llaüts és
rar
i delicat, però no gaire
dolç és, després, haver de
dansar encar
amb peu lleuger damunt de
l’aire.
Amb ulls inquisitius,
sospitant sempre,
el vigilàrem jorn per jorn;
pensàvem si el camí que ell
emprenia
faríem tots, cad’ú al seu
torn;
perquè ningú pot dir a quin
roig abisme
l’ànima cega el durà un jorn.
per fi l’home de mort no va
aparèixer
enmig dels altres condemnats,
i el vaig suposar dins la
paorosa
cel·la dels prompte executats
i que mai no ens veuríem més
el rostre
en el dolç món de Déu,
plegats.
Com dues naus que en tempesta
s’encreuen
així els camins, nosaltres
dos;
peròs sense senyal ni dir
paraula:
ni una en teníem, mal que fos;
car no ens vàrem trobar en la
nit sagrada,
sinó en el dia vergonyós.
Un sol mur de presó tots dos
servava;
de l’un i l’altre proscrits
féu;
lluny del seu cor el món
volgué tenir-nos
i de la seva cura, Déu;
la trampa fèrria que el pecat
espia
ens atrapà en el parany seu.
OSCAR WILDE, “La balada de la presó de READING” (Trad.:
Miquel Arimany), Miquel Arimany Editor,
Barcelona, 1986
Fragment de "La balada de la presó de Reading", d'Òscar Wilde, en què l'autor (el poeta) descriu la impressió que li fa la manera com un condemnat es pren els seus darrers dies abans de l'execució.
ResponEliminaSón sextets amb tres versos femenins de deu síl·labes (el primer, el tercer i el cinquè) i tres versos masculins de vuit síl·labes (el segon, el quart i el sisè).