dilluns, 25 de maig del 2015

Gaspar Hauser

Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l’amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú aboqui l’odi damunt tothom qui odia.
Que cadascú defensi just el que li és rendable.
Que cadascú sigui el seu propi emperador.
Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra.
Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que, quan et moris d’amor, t’hagis de casar.
Que, per a poder viure, t’hagis de fer una assegurança de vida.
Que, quan tinguis set d’aigua, et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l’hivern et vegin nu, et donin un tassó d’aigua.
Que, quan demanis notícies, t’enterrin.
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.

Que ningú no digui «l’altre» a un altre.
Que ningú no digui «jo» al seu nom.
Que ningú posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.
Que ningú no digui «seu» al seu amo.
Que ningú no digui «seu» al seu amor.
Que ningú no digui «teu» al seu amor.
Que ningú no digui «pare» a ningú.
Que tothom digui «mare» a la seva mare,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Cap moble no té permís per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d’un sol botó.
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d’identitat diu d’una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir «llibertat» a la seva llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.


BLAI BONET, “Els fets”, Edicions 62, Barcelona, 2013.

dimecres, 20 de maig del 2015

Talment la corda

Talment la corda
que el record ja deslliga,
el teu misteri.

Alexandre Planas

dimecres, 13 de maig del 2015

La paraula


Treno la idea amb paraula,
després l’aboco i l’escampo.
La brando pertot, i l’estampo
amb impudícia: és faula

que fa bé o mal. Si grinyola
per traïdor, per incapaç,
inoportú, cínic o ras,
llavors la llenço i s’escola.


Alexandre Planas

divendres, 1 de maig del 2015

cançó d'amor

  ¿Com he de tenir la meva ànima, a fi que
no es toqui amb la teva? ¿Com l’he
d’aixecar per damunt de tu cap a d’altres coses?
Ah, voldria arrecerar-la sota qualsevol
objecte perdut en la fosca,
en un indret estrany i callat, que
no prolongués la vibració quan les teves pregoneses vibren.
Però tot allò que ens toca, a tu i a mi,
ens reuneix, com un cop d’arquet
que de dues cordes treu una veu.
¿Sobre quin instrument estem tesos?
¿I quin músic ens té a la mà?
Oh dolça cançó!
RAINER MARIA RILKE, “Esbossos de versions de Rilke”, trad.: Carles Riba, Edicions 62,  Barcelona, 1984.



¿Com haig de posar l’ànima per tal
que no es toqui amb la teva? ¿Com hauria
d’alçar-la damunt teu vers altres coses?
Jo voldria guardar-la molt a prop
d’una cosa perduda dins la fosca
en un lloc rar, quiet, que no ressoni
quan les teves fondàries ressonin.
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens pren alhora com un cop d’arquet
que treu de dues cordes una veu.
¿Damunt quin instrument estem tensats?
¿I quin violinista ens té a les mans?
Oh, cançó dolça!

RAINER MARIA RILKE, “Cinquanta poemes de «Neue Geditche»”,  trad.: Feliu Formosa i Joan Margarit, Quaderns Crema,  Barcelona, 2011.

dimecres, 29 d’abril del 2015

final de curs

Sou fràgils cristalls d'escuma
perduts en el fons del mar.

Aturats de tot,
no teniu més vida
que les onades que us empenyen cap a fora.

X. T.

dissabte, 25 d’abril del 2015

I beg your pardon


Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l’ungla d’un dit.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para’t per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o d’Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.

No et donaré ni el més petit consol:
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

dissabte, 18 d’abril del 2015

En les fondàries

En les fondàries
de la vall fosca brilla
el desig verge.


Alexandre Planas

diumenge, 12 d’abril del 2015

Dansa

Com els planetes al voltant del Sol,
roda la dansa dels dervixos:
l’extenuant recerca de l’Amat.
Són els germans de la puresa,
amb impol·lutes faldilles blanques,
que voleien al ritme de la música.
Sonen la caramella i un monòton tambor:
ritual dels sufís,
íntim delit que es transfigura en art.

Ara es vessa un vi fosc, emporprat com la sang,
a la copa divina de l’Amor.
I, al roserar dels somnis, el perfum
ens ofega, a la vora del desmai.

Continua la dansa, inexorable:
el ràpid vol de les faldilles,
d’una blancor enlluernadora,
el moviment sincrònic dels planetes,
amb un gir lleugeríssim, al voltant
de l’invisible Sol.

Caramella i tambor marquen el ritme.


JORDI PÀMIAS, “Al cor del món”, Edicions 62, Barcelona 2013.

dissabte, 11 d’abril del 2015

Torno

Em sé lliure i torno: recobro els ulls
que enyorava. Sóc ara en l'immediat,
orientat amb l’alè que encara perdura
als racons on moria. I miro, sento,
els mateixos desordres -angoixes marcides-,
i la porta tancada, acotat en parets
tot el temps: el nul dia a dia. El veig,
el passat espaiós. Ara arribo amb fulls
d’allò insubstancial i jutjo la por,
i enumero els actes i el nu escepticisme.

Alexandre Planas

dilluns, 6 d’abril del 2015

A copdescuit

A copdescuit obrires la finestra
i entrà una rialla de claror
retxada d’ombres d’arbre. Era una ala
de sol ros amb polsim de papallona.

(Encara dúiem dol d’una conversa
morta com un torrent que el mar no troba.
Si es cerquen, els estels, per què no es troben?
I si no es cerquen, digueu-me per què volten.
I, escampada la boca de preguntes,
marcides les carícies s’esfullaven
en el racó més trist d’un cos que pensa.)

De bat a bat obrires. Aleshores,
un esbart de falcies als llavis,
te vaig embolicar d’una glopada.

GUILLEM D’EFAK, “Madona i l’arbre”, Edicions Proa, Barcelona, 1970



COPDESCUIT m. 
Cop donat sobtadament i inesperada (Mall.); cast. sopetón.a) De copdescuit: de sobte i per sorpresa (DCVB).

dimarts, 31 de març del 2015

diumenge, 22 de març del 2015

RIMA

Pila Una rima de rajoles. Una rima de llibres (DIEC2).

No vulguem saber per on/ ha vingut la ruqueria

És millor saber sortir
de contesa poca-solta
que coneixe’n les raons.
Tanmateix, si les sabíem
no res no hi podríem fer;
encara ens enfonsaríem
un poc més en desempar,
en la vana, fútil, cerca
de més vastes certituds
de segur, desraonades,
i ens faríem durs retrets
quan tornéssim de muntanya.
No vulguem saber per on
ha vingut la ruqueria.

MIQUEL BAUÇÀ, “En el Feu de l’Ermitatge”, Editorial Empúries, Barcelona, 2014

dimecres, 11 de març del 2015

Lligats


Embolcallar-me amb pell
teva, amb la teva sang
roja escalfar-me, anyell;
ser pres intacte, fang;

lligar-nos, pit amb pit,
i les mans, en fondàries,
serrades: cada dit,
com trenat en pregàries.


Alexandre Planas

dissabte, 7 de març del 2015

Com el ferro vell, rovellat

                Que mai porà tenir estat millor
                     AUSIÀS MARCH/JUAN DE RESA

Com un mariner abandonat
al port per l’armador
desentès de nau i tripulació,
sense haver menjar ni combustible.

Com el falcó que abandona
les Columbretes, on ha nascut,
per hivernar a Magadascar,
exposant-se en una llarga travessia.

Com els pilotaris últims dels frontons
de Jakarta, Macau o Manila,
condemnats a un oblit sense retorn,
perduts joventut, fama i diners.

Com els indis amazònics,
preservats del món exterior,
fins la caiguda d’un avió,
al seu riu, dins la selva tropical.

Com l’om ferit pel fong,
travessada la soca i sense saba,
esperant la destral i el foc
que mate l’escarabat i a ell mateix.

Com un corderet, capaç de trobar
als pocs dies de desmamar-se
la seua mare enmig d’un ramat
amb més de cent ovelles.

Com una petjada al sòl lunar
intacta molt de temps després
que els últims humans hauran
extingit la seua espècie.

Com la filla que em segueix
entre peixos juganers,
dins la mar, nedant vora meu,
cercant recer, resguard patern.

Tot enaixí em trobe,
esdevingut poema,
en saber que us he deixat.


ALEXANDRE BATALLER, “Llibre del professor”, Editorial Bromera, València, 2012.