El «significat» només pot ésser comprès si tractem el llenguatge com una habitud corporal, après exactament igual com el futbol o el córrer amb bicicleta.
BERTRAND RUSSELL
divendres, 7 d’abril del 2017
dijous, 23 de març del 2017
Tens sang, respires.
Ets feta de carn,
de cabells, d’esguards,
també tu. Terra i plantes,
cel de març, llum,
vibren i se t’assemblen―
el teu somriure i el teu pas
com les aigües que esglaien―
la teva arruga entre els ulls
com núvols recollits―
el teu cos tendre
un terrós en el sol.
Tens sang, respires.
Vius sobre aquesta terra.
En coneixes els gustos,
les estacions i les albades,
has jugat en el sol,
has parlat amb nosaltres.
Aigua clara, brot
primaveral, terra,
silenci que germina,
tu has jugat com una nena
sota un cel diferent,
als ulls en tens el silenci,
un núvol, que brolla
del fons com una deu.
Ara rius i t’esglaies
sobre aquest silenci.
Fruit dolç que vius
aquesta estació nostra,
en el teu clos silenci
hi tens la força. Com
herba viva a l’aire,
t’estremeixes i rius,
però tu, tu ets terra.
Ets arrel ferotge.
Ets la terra que espera.
CESARE PAVESE, “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, trad.: Israel Clarà
i Maria Isabel Segura, Omicron, Molins de Rei, 2008
dimecres, 15 de març del 2017
diumenge, 5 de març del 2017
presència
Bull la terra en excrescència.
Per un frec d’ocell
notes la Presència.
El goig t’encén la pell
i ara entens l’humà dispendi
(paraules rares, calentes,
rialles a les palpentes):
és la música el silenci.dijous, 2 de març del 2017
diumenge, 5 de febrer del 2017
diumenge, 22 de gener del 2017
tots vosaltres i jo
Esplendors de paraules
corcades de foscor.
Vulguem que siguin clares
tots vosaltres i jo.
Brills de subtils paranys,
de clams freds de la por.
No tolerem enganys
ni vosaltres ni jo.
Dreçats en el llevant,
omplim la gran buidor
d’anys morts amb un nou cant:
tots vosaltres i jo.
SALVADOR ESPRIU, “Per
a la bona gent”, Edicions 62 (edició especial per a l’Observador), Barcelona, 1991.
dimarts, 17 de gener del 2017
piuladissa
Quan ja havíem dit silenci
apareix amb la moto i diu que ve.
Girem, doncs: ser
dos desinfla.
Qui
pensi
que entre nosaltres no s’ha de vetllar
l’amistat, va errat:
―Et veig millor que dimecres passat.
―M’has tornat a radiografiar
―Què farem quan vingui l’Esfondrament?
―Doncs comandaríem la instrucció:
som vells, tenim excusa i formació.
―Hem d’anar en contra de l’onada
―O posar dic com la gent indignada.
―Ja ho fem amb l’austeritat, amb el
pensament,
fangant a l’hort (falta lluitar)?
El
pica una abella
i l’altre, rabent, fa pixada
concentrada, vermella,
i cataplasma per a la fiblada.
Ell diu que no:
―serà
amb la meva,
que ja té prou substància―.
L’Aparegut diu que ha de fer instància
per a un càsting, que a veure qui el
relleva
de la feina de l’hort;
es queixa de la poca piuladissa,
sent que ell explica molt sa
corredissa.
―Digues-ho per ells dos―dic jo, retort.
Diu també que va a un ritme massa fort:
el Cruïlla,
poesia sufí
i carn tendra: pot ser sa fi
si no es modera i reprèn el nord.
Xiulo La cançó de la mort
a
l’alba quan ells dos fan
pla:
no sé si arribaré a port
(em reservo d’alçar la mà).
A la Creu em deixen guanyar:
potser els he fet pena,
no ho sé: és que porto bena
als ulls o que em toca ressuscitar?
Alexandre Planas
dijous, 5 de gener del 2017
divendres, 30 de desembre del 2016
antic hivern
Desig de les teves mans clares
en la penombra de la flama:
sabien a roure i a roses;
a mort. Antic hivern.
Cercaven el mill els ocells
i eren de neu, tot d’una;
així, les paraules.
Una mica de sol, una aurèola d’àngel,
i la boira després; i els arbres,
i nosaltres fets d’aire en el matí.
SALVATORE QUASIMODO, “Cinc poetes italians”, trad.:
Tomàs Garcés, Quaderns de Poesia, Barcelona, 1961
diumenge, 25 de desembre del 2016
divendres, 16 de desembre del 2016
treva
Neguit d’haver de ser feliç.
Deducció, ens absolut,
premissa, fet, mot resolut,
inflexió: jo demano permís.
Insistiré: vull una treva,
aquesta guerra ja no és meva
―no pidolar i que no em maregin,
poder passar sense que em vegin.
dijous, 1 de desembre del 2016
divendres, 18 de novembre del 2016
record de Francesc Costa
De noi, quan començava
a sentir-me silenci
cap al qual encamino
amb molta mort la llarga
pols de no-res que m’alcen
les esquerpes paraules,
el vaig conèixer.
La seva gran lletgesa
sobtava. De seguida,
però, vaig oblidar-me’n,
guanyat per les guspires
de llum que m’acollien
endins dels ulls.
Sincer, bondadosíssim,
fidel per sempre al noble
nom d’amic, es lliurava
al vell art, tan difícil,
de conversar i comprendre.
Després, i dominant-lo
de cop, les prodigioses
mans de vident, com urpes
de rars ocells de presa,
del violí enlairaven
a cels remots un fràgil
món captiu.
SALVADOR ESPRIU, “Per
a la bona gent”, Edicions 62 (edició especial per a l’Observador), Barcelona, 1991.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)