proposta

Clava un piló

en el temps que s’escola.

A través de la teva mà raja la sorra

i dibuixa figures sense forma

que tot seguit s’enfonsen per sempre més

en si mateixes:

vida malbaratada.

No ets pas allò

que no crees. El teu ésser s’iguala tan sols

a l’ésser actiu: com vol

aquell que no construeix escales

reeixir a sobrepassar-se?

Com vol trobar el camí de casa

aquell que viatja sol?

Llega més que el senyal

de la teva urpa, el testament

de bèsties extingides, de les quals

el món ja n’ha vist prou.

Clava un piló. Clava

un sol pensament nou

com a públic monument

del teu únic present

al dic,

contra l’eterna marea.

GÜNTHER KUNERT, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Judith Vilar, Edicions 62, Barcelona, 1990.

-¿Quién está vivo? -le he preguntado a mi amigo.

-Quienes siempre se han llamado poetas. El poeta no es un tipo que escribe poemas. El poeta es el que busca y descubre lo que hay oculto detrás de la realidad o de una situación. El poeta revela. Dicho esto, vivir es llegar y agarrar el fondo, la raíz de la realidad, al mismo tiempo que la máscara.

ENRIQUE VILA-MATAS

defensa dels llops contra els bens

Voleu que el voltor mengi miosotis?

Què voleu del xacal,

que s’esquinci la pell, i del llop?, s’ha

d’arrencar les dents ell mateix?

Què és el que no us agrada

dels politicastres i els papes,

què mireu, badocs,

a la pantalla mentidera?

Qui cus al general

la tira de sang als pantalons? Qui

trinxa el capó a l’usurer?

Qui es menja orgullós la creu de llautó

al ventre que grinyola? Qui

s’endú la propina, la moneda de plata,

el diner del silenci? Són

molts els robats i pocs els lladres. Qui

marca les diferències, qui

té fam de mentides?

Mireu el mirall: covards,

que eviteu l’esforç de la veritat,

que us negueu a aprendre i encomaneu

als llops la funció de pensar,

una anella al nas la vostra joia preferida,

cap engany no és massa estúpid, cap consol

no és massa barat, qualsevol extorsió

és encara massa benigna per a vosaltres.

Comparats amb vosaltres, bens,

els corbs són fraternals

(us encegueu els uns als altres),

la fraternitat impera

entre els llops:

ells van en ramats.

Lloats siguin els lladres: vosaltres,

convidant a la violació,

us abandoneu a la vida còmoda

de la submissió, fins i tot gemegant

mentiu. Esquinçats

voleu acabar. Vosaltres

no canviareu el món.

HANS MAGNUS ENZENSBERGER, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Anna Presas, Edicions 62, Barcelona, 1990.

salm

Ningú no ens pasta de nou de terra i fang.

Ningú no conjura la nostra pols.

Ningú.

Lloat sies tu, Ningú.

Per amor de tu volem

florir.

Al teu encontre.

Un no-res

vam ser, som, anem

a restar, florint:

la de no-res, la

rosa de ningú.

Amb el pistil claror animera,

l’estam eixorquia celest,

la corol·la roig

del mot purpurat, que vam cantar

damunt, oh damunt

l’espina.

PAUL CELAN, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Antoni Pous, Edicions 62, Barcelona, 1990.

Escriure poesia amb clara intenció moral, no pas reduint-la a la descripció de les pròpies experiències sentimentals …, ans construint un veritable sistema poètic que esdevé una personal teoria del coneixement i alhora una reflexió sobre la pròpia experiència moral. MANUEL GUERRERO (referint-se a la poesia de Gabriel Ferrater)

passió

Quan Orfeu arrenca de la lira uns sons d’argent,

tot planyent una mort al jardí capvespral,

qui ets tu, jacent sota arbres alts?

Fresseja el plany la canya tardoral,

el blau estany,

tot extingint-se sota arbres que verdegen

i seguint l’ombra de la germana;

amor obscur

d’una raça salvatge,

que el dia defuig remorejant sobre rodes daurades.

Plàcida nit.

Sota avets tenebrosos

dos llops han mesclat llur sang

en pètria abraçada; fet d’or,

es perdé un núvol sobre el viarany,

paciència i silenci de la infància.

Retrobament del dolç cadàver

a l’estany del tritó

endormiscant-se en els seus cabells de jacint.

Que s’esbocini per fi la freda testa!

Perquè ell segueix sempre, bèstia blava

que espia sota arbres fosquejants,

els viaranys més foscos

en vetlla i mogut per una tonada nocturna,

una mansa follia;

o bé, plenes d’un obscur deliqui,

ressonaven les cordes

als peus glaçats de la penitent

dins la ciutat de pedra.

GEORG TRAKL, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Feliu Formosa, Edicions 62, Barcelona, 1990.

sense parets

Quan es mor algú molt proper,

quan es mor, per exemple, la teva mare,

quan es mor la persona

en el ventre de la qual començaves a ser

(en una inconsciència de cèl·lules

duplicant-se i desenvolupant-se

en sistemes diversos arrelats a la terra uterina),

quan es mor la mare

és com si aquest fill que ets tu

s’hagués de tornar a cloure,

ara ja en un ventre sense parets,

dins d’un recipient imaginat,

per acomiadar-la sense cap adéu,

per seguir-la d’alguna manera,

per fer veure i fer sentir que,

més enllà de l’enigma de la vida,

una mare i un fill sempre,

sempre estan junts.

JAUME BOSQUET, “Transvasament”, Edicions Proa, Barcelona, 2013.

Aquest verd

Aquest verd massa

verd del pi rep el càstig

de ser-ho sempre.

Alexandre Planas

 El resistent no anhela el domini, ni la colonització, ni el poder. Vol, abans que res, no perdre's ell mateix i també, d'una manera molt especial, servir els altres.

JOSEP MARIA ESQUIROL

Arbrat entre el rocam abrupte i les planúries

al voltant del far, alimentat amb formatge i mel,

esperanço l’abandó de l’au de l’arbre argentat

i la caça inaccessible d’un ou d’aigua i sal.

Encegat pel sol cromàtic i fredolic en el raig gèlid

de llum girant, advero la compareixença de l’escriptura

i la separació.

                               De manera que és ja una illa enretirada.

Eixamplament cansat, repòs d’algues i acolliment del son prim,

somni daurat, els vents irats, s’arriba per mar al lector

contra els esculls. Cauré també jo des dels dalts i la visió.

Els llegidors colonitzen l’alfabet insular i fan dels llunys

un port on mercadejar. Si tinc mots com pedres, ¿com no

he de provar punteria i enfonsar els iots plens de turistes?

L’extensió o l’estiu també presumeixen versaires extemporanis,

terratinents piromaníacs i urbanites especuladors; privatitzen

la platja i aixequen xalets com mausoleus per a la natura.

Mariner, al defora, llevada l’àncora, només quan el temporal,

gussi al pantel, he conegut racons del continent arrencat

on m’han canviat xanguet per peix sense sang. Terral, al dedins,

he trossejat el terramper rocallós per plantar ordi o blat

i he llogat uns porcs per regar les truges voluptuoses.

                                                                                                                                             Abelleixo

aquest gelós desig agredolç, encendre el dins i calar els fores.

Poema encès per un gran foc, el mar calma la ira de l’illa.

VICENÇ ALTAIÓ, “Correspondències com conspiracions”, Andreu Vidal Editor, col·lecció Tafal, Ciutat de Mallorca, 1980

adverar  1 v. tr. [LC] Donar com a ver o cert. DIEC2

el fumat

No era rossinyol, no, l’au,

que plorà: era cotxa gris fumada.

Ho esbrina perquè l’ocellada

feia un sarau

com de tac-tac. Fumat

o cendrós és també el Vicenç,

que defuig el consens

en tot tema que és poc travat.

Es fixa en el meu vestuari:

diu que és decimonònic

―per no dir rònic―

i semblo un perdulari.

Imitant a en Punset,

en construcció humana, diu,

els rossinyols no hi fan niu

ja que els cal més tranquil indret.

Allà als fils veu un tord

just quan crida: ―Bandera verda!―

            El camp no és de blat, ni bord

l’espígol (tampoc malva): és userda.

El del Centro ens caça al vol.

            ―Aquí no, que hi fa molt ressol―.

            Avui fa divisió del pa

el matemàtic artesà.

També comunicat oficial

(ens agafem, doncs pot impressionar):

es tracta d’un natal

esdeveniment que es produirà

a la tardor,

on cadascú manté

la llar i el menjador:

es pot fer així de bé

als cinquanta anys,

quan ja reculls els guanys

de més de mitja vida.

Als vint ho feies tot a mida

del que diuen i per inèrcia.

            No percebo, el fumós,

gaire animós.

És per la contingència

que ja repararà.

            L'univers fou un punt

fins que esclatà.

També és conjunt

de llei eficient.

No em queda clar:

és un altre producte del pensar?

            ―Voleu dir que no és tot dins la ment?―.

Si l’univers és infinit ―no té final―,

per què ha d’haver-hi un començament?

El Big Bang sembla massa racional:

no resol qüestió d’espai i temps.

Després de convidar

puja la Creu com un orat.

No ha cronometrat

pro no deurà passar,

la marca, dels vint-i-tres.

El Vicenç i jo ens hem entès:

units, entrem darrers

(fa molts anys, érem els primers).

Davant de l’hort

l’Arcadi salta un stop.

El Garcies afluixa. Aquest cop

també ha tingut sort.

Sense angúnia, ja,

expressem amor d’amistat

fent veure menyspreu visceral

per no fer-lo normal

i enfarfegar

de tanta beutat i bondat.


Alexandre Planas

arte poética

ARTE POÉTICA*

La angustia existe.

El hombre usa sus antiguos desastres como un espejo.

Una hora apenas después del crepúsculo

ese hombre recoge los hirientes residuos de su dia,

acongojadamente los pone cerca del corazón

y se hunde con un sudor de tísico aún no resignado

en sus profundas habitaciones solitarias.

Ahí tal hombre fuma gravemente,

inventaría las desastrosas telarañas del techo,

abomina de la frescura de la flor,

se exilia en su misma piel asfixiante,

mira sus torvos pies,

cree que la cama es un sepulcro diario,

no tiene un cobre en el bolsillo,

tiene hambre,

solloza.

Pero los hombres, los demás hombres,

abren su pecho alegremente al sol

o a los asesinatos callejeros,

elevan el rostro del pan desde los hornos

como una generosa bandera contra el hambre,

se ríen hasta que duele el aire con los niños,

llenan de pasos mínimos el vientre de las  bienaventuradas,

parten las piedras como frutas obstinadas en su solemnidad,

cantan desnudos en el cordial vaso del agua,

bromean con el mar, lo toman jovialmente de los cuernos,

construyen en los páramos melodiosos hogares de la luz,

se embriagan como Dios anchamente,

establecen sus puños contra la desesperanza,

sus fuegos vengadores contra el crimen,

su amor de interminables raíces

contra la atroz guadaña del odio.

La angustia existe así.

Como la desesperanza,

el crimen

o el odio,

¿Para quién debería ser la voz del poeta?

*Totes les comes són meves. A l'original hi ha punts però no hi ha ni una coma.

ROQUE DALTON, “Antología”, Visor Libros, Madrid, 2015

el congost de Loushan

Al cel immens claquen els ànecs,

a la claror de la lluna gelada de l’alba.

Claror de la lluna gelada de l’alba

amb el copejar dels cascs dels cavalls,

i amb les trompetes sanglotant dèbilment.

Que no diguin que el congost és inexpugnable,

perquè avui el travessarem, pas a pas.

Pas a pas,

els turons verds són com el mar,

i el sol ponent és com la sang.

MAO TSE-TUNG, “Poesia completa”, Edicions Proa, Barcelona, 1976

borrasses

Esteses les borrasses, fet el fet,

d’allò perfet,

llevar-ne, si més no,

conclusió.

Què vol tothom?

Jo m’aferro al fer

i mesuro i trio no 

sense fer-me’n sang ni ser baladrer.

Que cal, doncs, desmentir

o el malentès refer?,

tant és: tot em fa ric a mi.

Alexandre Planas

Amb les paraules hem bastit un món de simulacres.

CARLES CAMPS MUNDÓ