En feina d’horabaixa, a la terrassa
del bar cretenc estaves asseguda
prenent el te, colgant a poc a poc,
ulls aclucats, els vermells de la posta,
davant el mar.
Vaig
proposar-te d’anar al parc
d’atraccions i pujar al carrousel
dels elefants hidròpics
o a les barques i, posant-nos drets,
ben agafats a les barres cromades,
besar-nos boca a boca en prendre impuls,
o bé, si ho preferies, quedar inerts,
girant en la Gran
Sínia de la Lluna.
Però tu vares dir que no podies.
Aleshores anem a les boutiques:
emprova’t cofes, olorem perfums
de mirra i mesc, olis i cremes,
toquem suràs, tissús i catxemires
amb mans frisoses de realitats,
o anem a banyar-nos a l’oblonga
piscina del jardí del Grand
Hôtel.
Però tu vares dir que no podies.
Vaig suggerir la boîte
dels rossinyols elèctrics,
on complicades constel·lacions
d’agulles de fer mitja, disposades
formant aranyes, mòbils a l’oreig,
expandeixen tostemps crits filiformes
de llum al càlid buf de focus invisibles,
on tot està previst musicalment
perquè no torni mai el dia,
on es balla abraçat i desmaiant
bosc avall fins a caure en sorres tèbies.
Però tu vares dir que no podies,
que estaves compromesa amb els estels
de prima nit i que amb ells volaries
per la quieta conca fulgurant.
Que
eres un griu.
JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa,
Barcelona, 2014.
no sé si m'agrada més la lletra
ResponEliminao l'escampall de fulles
d'albercoquer,
la música
Endevinar l'arbre (el cos) que no es veu era el què,
ResponEliminaque el que som (i serem)
és més allò que queda a terra estès
(com les fulles),
que no pas el tronc i les branques.