Vaig orgullós i agraït de ser entre els homes un home.
Anit, en mirar l’espai profund,
on els estels fan el testimoni real de la llum física,
sé en mi que Borman, Lowell i Anders hi són nissaga dels
meus
amb ingenuïtat, ciència, coratge
de la terra que ha gosat sortir de la tribu.
Són persones de l’home: volen:
la intel·ligència en el cos ja escodrinyador de la Vida
amb les seves mans pròpies ha pujat al regne
de la Relativitat, on tres de nosaltres
són el Nadal de la tècnica.
Feliç aniversari, Senyor! Teniu just 1968 anys,
trenta tres dels quals, els trenta tres primers,
van fer la seva menestralia de viure
en aquest call vermell de la verdor, que,
de la vostra ascensió al laboratori espacial ençà,
no s’ha aturat mai de créixer cap a voler ser una presència,
per defensar la Vida, que vol viure de les vostres mans
vostrades,
perquè de Vós ha après que el creador de l’home és l’home
espacial.
Anit, tres de la vostra família, en una sagrada tècnica
identificada amb la fe i la imaginació,
per primer cop d’ala, superior
a la creu del propi vol, han vist la terra
blanca, amb blavor i pa d’or cernut i cuit,
talment una pedra d’anell amb tumbaga, de les mides d’una
moneda,
a tres-cents mil quilòmetres del bressol de la seva consciència.
Veien la revelació. La pronunciaven
amb la gargamella, la llengua, el paladar del llenguatge,
que es diu Borman en nom de molts i en nom del Turó de l’Home
de Viladrau, de la Fageda d’En Jordà, de La Segarra,
a tres-cents mil quilòmetres de la societat,
esclava tota ella per mandra de pensar
que emigra, torna, se’n torna,
segresta, atrapa, atupa, fa lleis perquè no sap fer homes,
endrapa, engoleix, fa tiberis, engruna, escorxa, devora,
literalment com un ramat de balenes grises,
de bacallans, de vellsmarins, de llampudues, d’amfossos,
de vogos, d’alatxes, a la prehistòria de la mar.
Feliç aniversari, Senyor! Feliç aniversari el vostre i el
nostrat,
de la matèria i de la inesgotable imaginació de la Matèria:
de la xeixa que va de cap al pa de xeixa,
del roure que se fa tot un homenet de cap a la taula i a la
cadira,
del foc i de la sorra, que al forn fan el viatge cap al
vidre,
de l’Arc de Berà que acompanya Roma i el Dret Romà
fins a la Catedral Primada de Tarragona, Hispaniarum Primas,
del Cardenal Vidal i Barraquer, fins al Dret Català
dotat del Sentit de la terra, de la vida mundial,
tan planetària, quan els Ulls de la Mirada són tan bonics,
que fan bonea d’En Ramon Llull, tot ell bonea.
I ara, ara, ja!, a la fi de la troca del fil,
després de Vós haver dit en llengua de segadors,
de gent de batre i de vermedors de Tarragona i de Binisalem,
que, quan fóssiu aixecat
per damunt el nivell dels Estats romasos en estat,
ho estiraríeu tot de cap a la creixença en Vós,
l’home s’és fet pastorell amb pastorelles de la Matèria:
la vos torna, feta home,
sense fer-la renegar del seu material:
el metall torna a Vós fet casa electrònica;
la llum i el foc pugen a Vós convertits en llenguatge;
un laboratori cada dia és Betlem,
cada diada és la muntanya del Tabor.
Tothom ho sap: veu que la ciència és Nadal
i una màquina d’existir, de sacralitzar-se, de preservar-se,
que diu de pensament, paraula i tècnica:
Feliç aniversari de la Matèria, Senyor!
BLAI BONET, “El cant
de l’arc”, Edicions Proa, Barcelona, 1979
call: Pas estret i enclotat, entre dues roques o entre dues parets. DIEC2
cernut: part. pass. per cendre.
llampuga: Peix teleosti,
que es fa de 30 centímetres a un metre de llarg, i és blau argentat per damunt
amb taques de blau fosc, i pel ventre és d'un groc llimona pigat de blau clar
(Tarr., Val., Al., Mall., Men.) DCVB
vellmarí: vell DCVB
anfós: Peix de la família
dels pèrcids:
bonea: bonesa
Borman, Lowell i Anders (astronautes), el 24 de desembre de
1968, van donar la volta a la Lluna amb la nau Apolo 8.
Tabor: muntanya sagrada de Galilea.
