Automatisme
d’orgull i de recança:
cor que es dessagna.
Alexandre Planas
dissabte, 27 de juny del 2015
dimecres, 17 de juny del 2015
emergència
Provo de sobreviure
als paranys de la consciència
fent veure que procuro
―amb regles que faig meves―
d’avesar-me a l’emergència.
Alexandre Planas
dissabte, 6 de juny del 2015
No esperis pas que una hora tornés...
No esperis pas que una hora tornés, renaixent com el fènix,
el cel de triple torratxa, el lament del colom,
sobtosa, la pluja d’or i al cor la primera alleujança,
extasiats sota els arbres per l’antiga claror del ponent.
Per un encès caminal ens tornarà l’alegria:
una hora ardent escampa claror en mil camins
i en gestos familiars la sang calenta s’encalma.
Els anys millors ens esperen, el cos trobarà plenitud.
Pensa, doncs, estimada, que la fi és aquesta
de l’ascensió de l’alosa, del celeste aleteig del falcó:
la primavera aviat s’esvaeix i el primer doll de la calda;
amb front greu de núvols medita l’horitzó, vast.
Atreu el rou. Infla’t amb violència tranquil·la.
Pren forma en silenci. Talment els núvols, creix tu.
Belles mediten les messes, i tu vas feixuga;
ben fullades les branques ―també elles amaguen gran fruit.
CECIL DAY LEWIS, “El
gran vent i les heures”, Trad.: Marià Manent, Editorial Laertes,
Barcelona, 1983.
M'ha corprès això que "la primavera aviat s'esvaeix i el primer doll de la calda", ara que hi som immersos, en aquest inici de juny. I aquesta fugacitat, compensada amb l'inflar-se, amb el prendre forma, amb el créixer. Una festa de la realitat, finalment, que meditin les messes, com les que vaig fotografiar a Pacs, dimarts passat i les d'avui, a Bellprat. Tant de bo oferim tots plegats el vernal fruit amagat.
Alexandre Planas
M'ha corprès això que "la primavera aviat s'esvaeix i el primer doll de la calda", ara que hi som immersos, en aquest inici de juny. I aquesta fugacitat, compensada amb l'inflar-se, amb el prendre forma, amb el créixer. Una festa de la realitat, finalment, que meditin les messes, com les que vaig fotografiar a Pacs, dimarts passat i les d'avui, a Bellprat. Tant de bo oferim tots plegats el vernal fruit amagat.
Alexandre Planas
dijous, 4 de juny del 2015
matinada lletosa amb filferros
De qui seran aquestes
bragues descolorides, sola peça
de roba en els filferros del balcó
d’un casinyot, cruixint al vent
de matinada, sota la lletosa
claror d’absenta?
Quina
dona al llit
està per desvetllar-se abandonada
de tot i se les posarà
després de mal rentar-se?
Passarem
pel Born
a trenc de dia. Famolencs, prendrem
ous amb pernil, beurem vi negre, sec.
Venim del fred, que tot és fred i fosc.
Aprofitem les mans
per a tocar, palpem-nos tot el cos,
palpem-nos, amortem el fred
i prosseguim.
JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa,
Barcelona, 2014.
dilluns, 1 de juny del 2015
No te salves
No te quedes inmóvil
al borde del camino,
no congeles el júbilo,
no quieras con desgana,
no te salves ahora
ni nunca,
no te salves,
no te llenes de calma,
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo,
no dejes caer los párpados
pesados como juicios,
no te quedes sin labios,
no te duermas sin sueño,
no te pienses sin sangre,
no te juzgues sin tiempo,
pero si,
pese a todo,
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas,
entonces
no te quedes conmigo.
MARIO BENEDETTI, “Poemas de otros”
Aquest poema ha estat recitat per Toni Carnicé als seus alumnes de l'IES del CAR de Sant Cugat, l'últim dia del curs 2014-2015
dissabte, 30 de maig del 2015
cracks i friquis
Fon el plom de l’oblit i fes-ne campanes
ARCADI CANYELLES
ARCADI CANYELLES
―L’Avi sembla
moix, ara.
―D’aquí
quatre pedalades no callarà―
(és veritat que no sé si em ve de
cara
i que he
començat com si fos cru hivern parlar,
però de cop
sento perfum
de ginesta,
una humida escalfor,
i se’m va
fent tardor
de mica en
mica).
Fum
és tot
estipendi
que no tingui
orientació:
en nom de
l’ocupació
no pot ser
qualsevol dispendi.
Explico un dinar a Can Via
i dic que no
em sento inflat
per dir
una veritat
que algú va reconèixer.
I un
responia:
―tu ets un
crack―.
Sembla que triomfar
és relatiu:
qui fa emulsionar
all i oli és
el mag,
un moment, i
després un friqui:
no
m’interessa ser el tema
per a aquest
sistema
de gent.
―Una tortura és que et fiqui
a balquena
menjar
i al mateix
temps t’impedeixi cagar―.
Se’m fa guenyo l’angle visual
i em treu
targeta, com si fos penal;
però acte
seguit, quan parlo jo,
s’aixeca, es
mou, no em fa cabal.
Diem que és principal
fer torns per
donar pinso bo
a gallines i
gall.
―Per a mi, el dilluns―.
Besavi vaticina que la vall
serà nostra,
pro l’Oncle Cenç té munts
d’excuses:
diu que vol plantar
xiprers davant
de casa: un vol dir menjar,
pel pelegrí.
Dos, menjar i
dormir;
amb tres,
tens feina i t’hi podràs quedar.
Alexandre Planas, juny 2012, Corbera-Castellbisbal-Corbera
dilluns, 25 de maig del 2015
Gaspar Hauser
Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l’amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que cadascú aboqui l’odi damunt tothom qui odia.
Que cadascú defensi just el que li és rendable.
Que cadascú sigui el seu propi emperador.
Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la
guerra.
Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que, quan et moris d’amor, t’hagis de casar.
Que, per a poder viure, t’hagis de fer una assegurança de
vida.
Que, quan tinguis set d’aigua, et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l’hivern et vegin nu, et donin un tassó d’aigua.
Que, quan demanis notícies, t’enterrin.
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.
Que ningú no digui «l’altre» a un altre.
Que ningú no digui «jo» al seu nom.
Que ningú posi el seu nom sota un acte que li obliguen a
fer.
Que ningú no digui «seu» al seu amo.
Que ningú no digui «seu» al seu amor.
Que ningú no digui «teu» al seu amor.
Que ningú no digui «pare» a ningú.
Que tothom digui «mare» a la seva mare,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Cap moble no té permís
per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d’un sol botó.
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en
un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d’identitat diu d’una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir «llibertat» a la seva
llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de
tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.
BLAI BONET, “Els fets”, Edicions 62, Barcelona, 2013.
dimecres, 20 de maig del 2015
dimecres, 13 de maig del 2015
La paraula
Treno la idea amb paraula,
després l’aboco i l’escampo.
La brando pertot, i l’estampo
amb impudícia: és faula
que fa bé o mal. Si grinyola
per traïdor, per incapaç,
inoportú, cínic o ras,
llavors la llenço i s’escola.
Alexandre Planas
divendres, 1 de maig del 2015
cançó d'amor
¿Com he de tenir la meva ànima, a fi que
no es toqui amb la teva? ¿Com l’he
d’aixecar per damunt de tu cap a d’altres coses?
Ah, voldria arrecerar-la sota qualsevol
objecte perdut en la fosca,
en un indret estrany i callat, que
no prolongués la vibració quan les teves pregoneses vibren.
Però tot allò que ens toca, a tu i a mi,
ens reuneix, com un cop d’arquet
que de dues cordes treu una
veu.
¿Sobre quin instrument estem tesos?
¿I quin músic ens té a la mà?
Oh dolça cançó!
RAINER MARIA RILKE, “Esbossos de versions
de Rilke”, trad.: Carles Riba, Edicions 62,
Barcelona, 1984.
¿Com haig de posar l’ànima per tal
que no es toqui amb la teva? ¿Com hauria
d’alçar-la damunt teu vers altres coses?
Jo voldria guardar-la molt a prop
d’una cosa perduda dins la fosca
en un lloc rar, quiet, que no ressoni
quan les teves fondàries ressonin.
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens pren alhora com un cop d’arquet
que treu de dues cordes una
veu.
¿Damunt quin instrument estem tensats?
¿I quin violinista ens té a les mans?
Oh, cançó dolça!
RAINER MARIA RILKE, “Cinquanta poemes de
«Neue Geditche»”, trad.: Feliu
Formosa i Joan Margarit, Quaderns Crema,
Barcelona, 2011.
dimecres, 29 d’abril del 2015
final de curs
Sou fràgils cristalls d'escuma
perduts en el fons del mar.
Aturats de tot,
no teniu més vida
que les onades que us empenyen cap a fora.
X. T.
perduts en el fons del mar.
Aturats de tot,
no teniu més vida
que les onades que us empenyen cap a fora.
X. T.
dissabte, 25 d’abril del 2015
I beg your pardon
Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l’ungla d’un dit.
Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para’t per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.
Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.
Parent de Badalona o d’Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol:
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.
dissabte, 18 d’abril del 2015
diumenge, 12 d’abril del 2015
Dansa
Com els
planetes al voltant del Sol,
roda la
dansa dels dervixos:
l’extenuant
recerca de l’Amat.
Són els germans de la puresa,
amb
impol·lutes faldilles blanques,
que voleien
al ritme de la música.
Sonen la
caramella i un monòton tambor:
ritual dels
sufís,
íntim delit
que es transfigura en art.
Ara es vessa
un vi fosc, emporprat com la sang,
a la copa
divina de l’Amor.
I, al
roserar dels somnis, el perfum
ens ofega, a
la vora del desmai.
Continua la
dansa, inexorable:
el ràpid vol
de les faldilles,
d’una
blancor enlluernadora,
el moviment
sincrònic dels planetes,
amb un gir
lleugeríssim, al voltant
de
l’invisible Sol.
Caramella i
tambor marquen el ritme.
JORDI
PÀMIAS, “Al cor del món”, Edicions 62, Barcelona 2013.
dissabte, 11 d’abril del 2015
Torno
Em sé lliure i torno: recobro els ulls
que enyorava. Sóc ara en l'immediat,
orientat amb l’alè que encara perdura
als racons on moria. I miro, sento,
els mateixos desordres -angoixes marcides-,
i la porta tancada, acotat en parets
tot el temps: el nul dia a dia. El veig,
el passat espaiós. Ara arribo amb fulls
d’allò insubstancial i jutjo la por,
i enumero els actes i el nu escepticisme.
Alexandre Planas
Subscriure's a:
Missatges (Atom)