dijous, 28 d’abril del 2016

viatge

Vaig devorar distàncies dia i nit.
Franc de recances, travessava
fronteres, veia pobles i ciutats,
i la finor porosa de l’asfalt,
com el xampany glaçat pres en dejú,
sentia ressonar-me a les orelles;
o bé, salpant d’innumerables ports,
m’omplia del silenci xop i dens
de les proes fenent aigües obscures.

Tornar a veure’t, senyora
de la perfecta felicitat,
creadora de llunys,
reveladora de silencis,
tu que a la mà duies el llamp,
com una serp l’estàtua cretenca,
i me’l llançaves somrient.
                                        Un massa ardent xarop
d’herbes de juny em vas posar a la copa
del comiat, que em vaig quedar morint
de set de tornar a veure’t.
La nit esdevingué la meva casa,
el vol llunyà, fredíssim, dels estels,
l’únic meu pròxim i familiar;
un bròfec vent sense remissió
va fer-me de company tot el viatge.
Vaig trobar-te a la fi,
silenciosa, somrient presència,
commosa i anhelant.
                                De lluny, en veure’t,
vaig dir-me tremolant:
                                  Oh meravella!


JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa, Barcelona, 2014.

dimecres, 20 d’abril del 2016

sisó

Sisó, t’envoles
sense cel: si saps ales,
també desficis.

Alexandre Planas

dimarts, 19 d’abril del 2016

Vaig provar d'ésser poeta. I com que sóc un escriptor hàbil i com que era quaranta vegades més sensitiu que ningú, vaig reeixir una mica.

RUPERT BROOKE

dissabte, 2 d’abril del 2016

Escriure és més segur que travessar un pas de zebra. L'important no s'escriu. L'important és atzar...

Eduard Sanahuja

estratègia

Estimo amb la intensitat
de la flor que esclata.
Tinc una ànsia que em dilata,
prem i em fa meitat.

L’anhel brolla pel broc gros;
jo no tinc sistema:
lliure d’estratagema,
venc l’amor a l’engròs.

Sobre el que es deu i que sacseja,
sóc i conec:
això em permet, de l’ofec,
llevar-me’n. M’aireja

l’ordre: apareix
i em fa indemne, competent.
Quan la passió fereix

enarboro el pensament.

Alexandre Planas

diumenge, 20 de març del 2016

traspuar


Sé que si em tallo els dits tornaran a créixer.

Aquesta habitació
té les finestres tapiades
i el forat
del pany de la porta
ple de ciment.

La foscor s’estén i no em fa por.

ANNA GUAL, “Implossions”, LabreuEdicions, Barcelona, 2015




parlaré sobre les coses
que la gent no vol parlar
del coll de la medusa
la barba del cranc
la brillantor de la vulva
poetesses del mal
l’ull de Guillem Sagunt
una cançó de Guillem d’Efak
l’erosió del nas que put
el desig de ser tot cant
la mala llet del poema
bava per a mil esputs
incrementar voler una pena
llençar espases per escuts
el premi de la primavera
entendre la meva lluna
del cos neix la primera
quan no veu la duna
més premis per les dones
volgudes en sorra d’espurna
les portes obertes de les roses
cíntols de cintura aguda
les feres ―el gos― la tempesta
dones que m’inflen els ulls
la tenebra ―el rom― la festa
naixement de l’imperi esculls
la gran carnalitat i meravella
em tallen els dits
però ells tornen a créixer
a la merda vos dic
a la merda les costelles!

JAUME C. PONS ALORDA, “Lord Son(.g)s”, Edicions UIB, Palma, 2011


Aquests poemes foren recitats pels seus autors al Cafè de Sant Pau d'Ordal el passat 23 de gener de 2016. Van fer notar la referència als dits tallats, que coincidia per atzar en tots dos poemes.


El poeta és l'arquitecte i obrer del seu crit.

dimecres, 16 de març del 2016

cant XXV

Entre dolents no existeix l’Amic.
Sobretot quan estan reunits
i la reunió és una semblança…
Els dolents són estrictament tots sols
i s’hi senten. Tots dos són prou grans
per preguntar per què són tan entotsolats.
Tenen el sentiment d’una entotsoladura
a la conca violeta d’un infern
fondo,
perquè cap d’ells diu a l’altre el que pensa
d’ell, com el veu, les coses funestes que en sap,
cap d’ells no diu a l’altre el fàstic que li fa.
L’infern és ser un porc, saber-ho
i veure’s tractat com un home digne.

L’infern són les relacions públiques,
l’amar just legal.
L’infern és la dignitat negociada
entre el ministeri i la taverna blava del port.

Jo? Potser és veritat, potser sóc bo i tot:
et dic el que ets. Així t’estalvio
la grollera feina de confessar tot quant ets
i tot el que et calles de tan clar com ho veus
en els qui et miren…


BLAI BONET, “Teatre del gran verd”, dins “Poesia Completa”, Edicions de 1984, Barcelona, 2014.

diumenge, 13 de març del 2016

..la regla d'or de la bona lectura consisteix a no donar per suposat que l'autor és un enze més gran que un mateix.

JOAN FERRATER

dissabte, 5 de març del 2016

tèrmica

Badius endins
sents el vapor.
Un torb d’insectes
mostra el revoltar-se de l’atmosfera
que, amb gemec de foc,
es queixa del gran mal sofert.

Fonoll, fenal, ben grocs de juny:
gana de set,
emmalaltits de llum.
Formigues voladores
a l’hora dels ulls, avisant
(el pobre trist fa onades insegures).
Còrrecs que fan estrènyer la virtut.

Metall tou que esgüella.
En els interiors tan condicionats,
l’engany és breu.
Mart és vermell
d’escalfor de mort
que el temps irreal
s’avé a dictar-nos.

Com una pell gruixuda,
la calor forma part de l’aire.
Palpar amb l’olfacte,
sentir-hi, amb els ulls.

Veure-hi, en la tèrmica desolació.



Alexandre Planas

divendres, 19 de febrer del 2016

No et posis mai a escriure un poema sense haver-ne trobat prèviament el lector.

JOAN SALES

divendres, 12 de febrer del 2016

el mite de l'instant

El mite de l’instant
isolat del transcurs.
L’instant viscut a part.
L’instant vivent en si
com a triomf del goig.
L’instant sense cap nom.
El somni de l’instant
supressor del succés
i del dolor del temps.
L’instant eternitzat
en la suspensió
del moviment del món.
L’Instant Total, exempt,
com si l’espai, divers,
de cop fos unitat.
Però només l’instant
sense cap més instant
és un instant i prou.
Només l’instant de mort
és realment l’instant
que dura un sol instant.
Només morint la veu
viu sense poder dir
cap altre instant després.
¡El temps com a desig!

CARLES CAMPS MUNDÓ, “L’Oració Total”, Edicions Proa, Barcelona, 2013


Poema d’hexasíl·labs masculins ritmats, uns, amb accents a la 2a, 4a i 6a síl·labes, i, uns altres, a la 3a i 6a. Aquest ritme tan marcat suggereix, potser, el caràcter puntual de l’instant.

dimecres, 3 de febrer del 2016

caça sense mort

Aquest amor per nostres senys nos entra
e fa present al comú seny, e passa
lo presentat, per sos migs, a l'entendre
AUSIàS MARCH

Sortim de la de Lillet.
Parlem poc i vol fer fred.
Pedalant es fa passar.
També esmorzant a Bagà,

al Centre.
               ―Del cel, el pa―.
Un que em vol ensabonar,
pensa, potser, el taujà.
―Ca! Mite’l, quin gest que fa!

Amb gran respecte pugem.
―Comencem i ja ens fas parar?
―Un moment, només pixar―.
(Damunt seu i a més riem).

La boira es queda al Rebost.
Entre l’aire transparent
veiem la Forca i Tuixén.
            Pujar el Coll té un cost:

mal de cames, patiment.
Arribar sencer a dalt,
saber que ho has fet, s’ho val.
El sis i mig de pendent
no és gens banal.

Molt en compte en baixar,
que hi ha boira i graveta;
ves els revolts a la dreta!,
no val la pena arriscar.

―El qui pugi a Falgars
tindrà el dinar pagat.
―No en tenim prou, desgraciat?
―Fins quan tu rondinaràs?

Arribem desfets.
―la Serra de Catllaràs.
―Espavileu!
                      Callaràs?
―A l’Orco digues qui ets.

Altra cop la independència.
Ara de Kosovo, el cas.
―El Carod ―diu ell― té nas:
s’aconsegueix amb paciència―.

El cafè serà amb concurs:
cada mosca sense mort,
dos punts; al vol, tres. I sort
no és: en sap, el gamarús.

Per pair, al mirador.
Gosa el silenci amb un pet
trencar, ell.
                        Endreçadet
tot sembla o és visió?

De Puig Reig la Polifònica
és, i també l’Argentina,
que amb una traça gens rònica
serveix:
             ―Dame más― (hi atina).

Alexandre Planas                                             Coll de Pal, 24/7/10


RÈPLICA:


(a l'hora, gairebé un sol crit)

Vi. - (bufa) que què ens sembla? què ens ha de semblar cap de cony!!

Fe.- (amb el dit index assenyalant-se la templa)  però a tu què et passa? et sembla que som ningú que ens pugui semblar res!! eh?

Ar.- (braços estesos) és que al final ens faràs emprenyar, osties! és que ja ho estem d'emprenyats!

(Tots tres personatges tenen les mans crispades i les venes del coll tibades. els ulls molt oberts, com de veure el dimoni. Serrades les barres.)

Al.-  (...)

(El quart, l'increpat, el poeta, mira amb gest lent a esquerra i dreta. D'un gest abaixa el cap mirant-se la bragueta. D'una revolada es descorda, li cauen els pantalons, i es posa les dues mans agafant-se la titola i els pebrots, mostrant-se als altres, en forma de calze.
Els tres es calmen.
S'ha donat del tot)

dimecres, 27 de gener del 2016

un temps d'espera

Arriba el dia en què el meu bon sentit
em recomana de cuinar a foc lent,
no decidir precipitadament,
frenar la garla, vigilar amb qui vaig
i cenyir el pensament amb la xarxa del dubte…,
més difícil, potser, que afrontar tota
la nit, l’assalt de les secretes fúries.

La bassa és quasi buida; hi veig rajar
un doll molt prim. Intervals ociosos
de lluna vella a nova (alguna lluna
sempre em bressola el cor). Mans, paciència!
Remulla els dits mesells en aigües baixes;
el dia vindrà en què ella els necessiti.


ROBERT GRAVES, “Trenta poemes d’amor”, Trad.: Josep M. Jaumà. Edicions 62, Barcelona, 1991

divendres, 22 de gener del 2016

happy few

Va caure el llamp. Després em vaig alçar
no veient res, palpant formes cremades,
esgavellat, i tu prop meu, llampada
també, vas decidir
l’últim retorn
des de la roja casa aturonada
fins a la casa negra enmig de l’erm.
No era llarg, però calia
fer-lo per mar, vull dir que separava.
Ens embarcàrem a les roques
en un llagut.
                               El vell, a popa,
prengué el timó, Les dents corcades, flac,
amb ulls petits mirava llunyanies
sense dir res.
                               I vam salpar. Tu i jo
molt arraulits, a proa, vàrem veure
les ones fer-se grosses i, bullint,
amuntegar-se negres fins al punt
que l’horitzó no es veia.
                                               Consiràvem
la fosca travessia, l’atziac final:
dir-nos adéu, trencar-nos, acabar
sense esperança.
                               Però confiats
en el que de nosaltres, amarant-nos,
havíem fet. Encar vivíem
sobrepassats per una
força més gran, com una tramuntana
que ens doblegués.
                                               Culpables? Innocents de tanta
vida viscuda?
                               Són aquestes coses
les que esbalandren els feliços pocs
no destruint-los. Però els forts hi cremen
de totes totes, sense deixar ni cendres,
o solament un rastre
vague de fum perdent-se en l’aire groc.


JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa, Barcelona, 2014.