dijous, 23 de març del 2017

Tens sang, respires.
Ets feta de carn,
de cabells, d’esguards,
també tu. Terra i plantes,
cel de març, llum,
vibren i se t’assemblen―
el teu somriure i el teu pas
com les aigües que esglaien―
la teva arruga entre els ulls
com núvols recollits―
el teu cos tendre
un terrós en el sol.

Tens sang, respires.
Vius sobre aquesta terra.
En coneixes els gustos,
les estacions i les albades,
has jugat en el sol,
has parlat amb nosaltres.
Aigua clara, brot
primaveral, terra,
silenci que germina,
tu has jugat com una nena
sota un cel diferent,
als ulls en tens el silenci,
un núvol, que brolla
del fons com una deu.
Ara rius i t’esglaies
sobre aquest silenci.
Fruit dolç que vius
aquesta estació nostra,
en el teu clos silenci
hi tens la força. Com
herba viva a l’aire,
t’estremeixes i rius,
però tu, tu ets terra.
Ets arrel ferotge.
Ets la terra que espera.



CESARE PAVESE, “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, trad.: Israel Clarà i Maria Isabel Segura, Omicron, Molins de Rei, 2008

dimecres, 15 de març del 2017

petjada fòssil

Petjada fòssil
en la paret plegada.
I ho nega el borni.


Alexandre Planas

diumenge, 5 de març del 2017

presència

Bull la terra en excrescència.
Per un frec d’ocell
notes la Presència.
El goig t’encén la pell
i ara entens l’humà dispendi
(paraules rares, calentes,
rialles a les palpentes):
és la música el silenci.


Alexandre Planas

dijous, 2 de març del 2017

Té, el poeta, alguna cosa que germina en ell, per a la qual ha de trobar paraules però no pot saber quines paraules li calen fins al moment que les ha trobat..."

JOAN VINYOLI

diumenge, 5 de febrer del 2017

El objeto de la literatura no es inventar enigmas para iniciados cursis.

LUIS ALBERTO DE CUENCA

diumenge, 22 de gener del 2017

tots vosaltres i jo

Esplendors de paraules
corcades de foscor.
Vulguem que siguin clares
tots vosaltres i jo.

Brills de subtils paranys,
de clams freds de la por.
No tolerem enganys
ni vosaltres ni jo.

Dreçats en el llevant,
omplim la gran buidor
d’anys morts amb un nou cant:
tots vosaltres i jo.


SALVADOR ESPRIU, “Per a la bona gent”, Edicions 62 (edició especial per a l’Observador), Barcelona, 1991.

dimarts, 17 de gener del 2017

piuladissa

Quan ja havíem dit silenci
apareix amb la moto i diu que ve.
Girem, doncs: ser
dos desinfla.
                        Qui pensi

que entre nosaltres no s’ha de vetllar
l’amistat, va errat:
―Et veig millor que dimecres passat.
―M’has tornat a radiografiar
 ―Què farem quan vingui l’Esfondrament?
―Doncs comandaríem la instrucció:
som vells, tenim excusa i formació.
―Hem d’anar en contra de l’onada
―O posar dic com la gent indignada.
―Ja ho fem amb l’austeritat, amb el pensament,
 fangant a l’hort (falta lluitar)?

            El pica una abella
i l’altre, rabent, fa pixada
concentrada, vermella,
i cataplasma per a la fiblada.

Ell diu que no:
                        ―serà amb la meva,
que ja té prou substància―.
            L’Aparegut diu que ha de fer instància
per a un càsting, que a veure qui el relleva

de la feina de l’hort;
es queixa de la poca piuladissa,
sent que ell explica molt sa corredissa.
―Digues-ho per ells dos―dic jo, retort.

Diu també que va a un ritme massa fort:
el Cruïlla, poesia sufí
i carn tendra: pot ser sa fi
si no es modera i reprèn el nord.

Xiulo La cançó de la mort
a l’alba quan ells dos fan pla:
no sé si arribaré a port
(em reservo d’alçar la mà).

A la Creu em deixen guanyar:
potser els he fet pena,
no ho sé: és que porto bena
als ulls o que em toca ressuscitar?


Alexandre Planas

dijous, 5 de gener del 2017

Aquest fou Poeta -
És Ell
Qui destil·la el sentit sorprenent
De Signes Ordinaris -
... És Ell
Qui ens atorga el dret -per Contrast -
A la incessant Pobresa -

EMILY DICKINSON, trad.: CARME MANUEL CUENCA

divendres, 30 de desembre del 2016

antic hivern

Desig de les teves mans clares
en la penombra de la flama:
sabien a roure i a roses;
a mort. Antic hivern.

Cercaven el mill els ocells
i eren de neu, tot d’una;
així, les paraules.
Una mica de sol, una aurèola d’àngel,
i la boira després; i els arbres,
i nosaltres fets d’aire en el matí.


SALVATORE QUASIMODO, “Cinc poetes italians”, trad.: Tomàs Garcés, Quaderns de Poesia, Barcelona, 1961

diumenge, 25 de desembre del 2016

sembles ubiqua

Sembles ubiqua,
mallerenga, de branca
en branca ―ingràvida.

Alexandre Planas

divendres, 16 de desembre del 2016

treva

Neguit d’haver de ser feliç.
Deducció, ens absolut,
premissa, fet, mot resolut,
inflexió: jo demano permís.

Insistiré: vull una treva,
aquesta guerra ja no és meva
―no pidolar i que no em maregin,
poder passar sense que em vegin.

dijous, 1 de desembre del 2016

La poesia resulta de la sinceritat emocional derivada de l'experiència profunda convertida en investigació literària, i en idea que es propòsit i cosmogonia.

VICENÇ ALTAIÓ

divendres, 18 de novembre del 2016

record de Francesc Costa

De noi, quan començava
a sentir-me silenci
cap al qual encamino
amb molta mort la llarga
pols de no-res que m’alcen
les esquerpes paraules,
el vaig conèixer.

La seva gran lletgesa
sobtava. De seguida,
però, vaig oblidar-me’n,
guanyat per les guspires
de llum que m’acollien
endins dels ulls.

Sincer, bondadosíssim,
fidel per sempre al noble
nom d’amic, es lliurava
al vell art, tan difícil,
de conversar i comprendre.

Després, i dominant-lo
de cop, les prodigioses
mans de vident, com urpes
de rars ocells de presa,
del violí enlairaven
a cels remots un fràgil
món captiu.


SALVADOR ESPRIU, “Per a la bona gent”, Edicions 62 (edició especial per a l’Observador), Barcelona, 1991.

dimarts, 1 de novembre del 2016

Ningú, llevat d’algun espontani semianalfabet, no ha escrit mai com es parla. S’escriu com hi ha la tradició d’escriure.

JOAN FUSTER

dissabte, 22 d’octubre del 2016

els dimecres de juliol

Podrien ser, els dimecres de juliol,
coincidir tots quatre per fer cim:
així sí que existim
(que el món no hi fos no dol:

 el reiniciaríem, nou,
amb líquid seminal
(ja no en disposa, el semental
―ell diria, honest, que li han lligat un ou).

            ―¿I si fos al revés:
que nosaltres ja no tornéssim més?
―De fet, ara no hi som, allà,
per tant és com anorrear-

se, no ser en espai i temps no ocupat.

            El camió treu fum,
a la Massana.
Marca amb tifa
l’inici, el nostre Califa,
quan pugem cap a cel i llum.

Som com màquines de benzina:
al motor vell, n’hi cal molt poca
i dura molt de temps;
¿o és que ja no fa patxoca,
que s’atrotina,
i n’hi cal molta per poc temps?

Convenim que la poesia és densitat
i diversitat de figura literària,
i no, necessàriament,
tema o sentiment,
forma no arbitrària
o tempo musicat.

―Aquesta pedra és basalt―
diu l’expert.
                        N’agafa una que és com llibre
però no en calcula el calibre
(pesarà molt).
                        Grimpem: ets alt,

Comapedrosa.
                        Hi ha, també, Les Basses
i l’Estany de la Fruita.
                                    Sencer,
ell, amb grans passes,
arriba a dalt sense preguntar «què,

nem junts?». I gairebé ens fem un petó
comú que degenera en un ruixim
daurat del qual se’n lliura el prim
i blanc (mereixerà, després, glaçó).

Pel Coll de Baiau, amb gran vent
i fent: «no em pren així com el petit vailet»,
baixem pel mig de rocs i el Vicenç per paret
i diu que en paus de l’esdeveniment

d’Olesa: ja s’estira sobre llosa
i frueix.
            Ningú vol ser parament,
altre cop, d’aquell líquid tan calent
i d’estirar-se i tancar els ulls no gosa.

El camí sembla poc fressat
(nosaltres en diem fresat),
¿o potser és que frisem
per ser a cel i no a erm?

De tanta fita,
n’hi ha un que resta enfitat
i rellisca. Comprova son estat
l’artista i en delimita

el dany: s’ha fet només un blau;
ens diu que ell és home de pau
i que no vol tastar pixum
(pot rebre igual que tots, i s’ho ensum).

L’un sembla el Mils: camina de gairell;
i l’altre, estil Joquim, com arronsat;
potser demà jo em quedaré clavat;
el tercer, gallard, ell,

manté pacífica elegància.
            Seré renyat
per no acabar-me el primer plat.
            Parlem de tons: és d’arrogància,

o de germà petit rebel?
És de germà gran que no és model,
el meu?
            I, finalment, és esquitxat
per aigua pura, el més immaculat.

I com freguen llurs peus!
I com grinyolen llurs genolls!
―Això no és un femer, capolls!
―De què viuen aquests galifardeus?



Alexandre Planas          06/07/11