Podrien ser, els dimecres de juliol,
coincidir
tots quatre per fer cim:
així
sí que existim
(que
el món no hi fos no dol:
el reiniciaríem, nou,
amb
líquid seminal
(ja
no en disposa, el semental
―ell
diria, honest, que li han lligat un ou).
―¿I si fos al revés:
que
nosaltres ja no tornéssim més?
―De fet, ara no hi som, allà,
per
tant és com anorrear-
se,
no ser en espai i temps no ocupat.
El
camió treu fum,
a
la Massana.
Marca amb tifa
l’inici,
el nostre Califa,
quan pugem cap a cel i llum.
Som
com màquines de benzina:
al
motor vell, n’hi cal molt poca
i
dura molt de temps;
¿o
és que ja no fa patxoca,
que
s’atrotina,
i
n’hi cal molta per poc temps?
Convenim
que la poesia és densitat
i
diversitat de figura literària,
i
no, necessàriament,
tema
o sentiment,
forma
no arbitrària
o
tempo musicat.
―Aquesta
pedra és basalt―
diu
l’expert.
N’agafa una que és com
llibre
però
no en calcula el calibre
(pesarà
molt).
Grimpem: ets alt,
Comapedrosa.
Hi ha, també, Les Basses
i
l’Estany de la Fruita.
Sencer,
ell,
amb grans passes,
arriba
a dalt sense preguntar «què,
nem
junts?». I gairebé ens fem un petó
comú
que degenera en un ruixim
daurat
del qual se’n lliura el prim
i
blanc (mereixerà, després, glaçó).
Pel
Coll de Baiau, amb gran vent
i
fent: «no em pren així com el petit vailet»,
baixem
pel mig de rocs i el Vicenç per paret
i
diu que en paus de l’esdeveniment
d’Olesa:
ja s’estira sobre llosa
i
frueix.
Ningú vol ser parament,
altre
cop, d’aquell líquid tan calent
i
d’estirar-se i tancar els ulls no gosa.
El
camí sembla poc fressat
(nosaltres
en diem fresat),
¿o
potser és que frisem
per
ser a cel i no a erm?
De tanta fita,
n’hi
ha un que resta enfitat
i
rellisca. Comprova son estat
l’artista i en delimita
el
dany: s’ha fet només un blau;
ens
diu que ell és home de pau
i
que no vol tastar pixum
(pot
rebre igual que tots, i s’ho ensum).
L’un
sembla el Mils: camina de gairell;
i
l’altre, estil Joquim, com arronsat;
potser
demà jo em quedaré clavat;
el
tercer, gallard, ell,
manté
pacífica elegància.
Seré renyat
per
no acabar-me el primer plat.
Parlem de tons: és d’arrogància,
o
de germà petit rebel?
És de germà gran que no és model,
el
meu?
I, finalment, és esquitxat
per
aigua pura, el més immaculat.
I com freguen llurs peus!
I
com grinyolen llurs genolls!
―Això
no és un femer, capolls!
―De què viuen aquests galifardeus?
Alexandre Planas 06/07/11
