dimarts, 23 de maig del 2017

el fumat


No era rossinyol, no, l’au,
que plorà: era cotxa gris fumada.
Ho esbrina perquè l’ocellada
feia un sarau

com de tac-tac. Fumat
o cendrós és també el Vicenç,
que defuig el consens
en tot tema que és poc travat.

Es fixa en el meu vestuari:
diu que és decimonònic
―per no dir rònic―
i semblo un perdulari.

Imitant a en Punset,
en construcció humana, diu,
els rossinyols no hi fan niu
ja que els cal més tranquil indret.

Allà als fils veu un tord
just quan crida: ―Bandera verda!―
            El camp no és de blat, ni bord
l’espígol (tampoc malva): és userda.

El del Centro ens caça al vol.
            ―Aquí no, que hi fa molt ressol―.
            Avui fa divisió del pa
el matemàtic artesà.

També comunicat oficial
(ens agafem, doncs pot impressionar):
es tracta d’un natal
esdeveniment que es produirà

a la tardor,
on cadascú manté
la llar i el menjador:
es pot fer així de bé

als cinquanta anys,
quan ja reculls els guanys
de més de mitja vida.
Als vint ho feies tot a mida

del que diuen i per inèrcia.
            No percebo, el fumós,
gaire animós.
És per la contingència

que ja repararà.
            L'univers fou un punt
fins que esclatà.
També és conjunt

de llei eficient.
No em queda clar:
és un altre producte del pensar?
            ―Voleu dir que no és tot dins la ment?―.

Si l’univers és infinit ―no té final―,
per què ha d’haver-hi un començament?
El Big Bang sembla massa racional:
no resol qüestió d’espai i temps.

Després de convidar
puja la Creu com un orat.
No ha cronometrat
pro no deurà passar,

la marca, dels vint-i-tres.
El Vicenç i jo ens hem entès:
units, entrem darrers
(fa molts anys, érem els primers).

Davant de l’hort
l’Arcadi salta un stop.
El Garcies afluixa. Aquest cop
també ha tingut sort.

Sense angúnia, ja,
expressem amor d’amistat
fent veure menyspreu visceral
per no fer-lo normal
i enfarfegar
de tanta beutat i bondat.


Alexandre Planas

dimecres, 10 de maig del 2017

arte poética

ARTE POÉTICA*

La angustia existe.

El hombre usa sus antiguos desastres como un espejo.

Una hora apenas después del crepúsculo
ese hombre recoge los hirientes residuos de su dia,
acongojadamente los pone cerca del corazón
y se hunde con un sudor de tísico aún no resignado
en sus profundas habitaciones solitarias.

Ahí tal hombre fuma gravemente,
inventaría las desastrosas telarañas del techo,
abomina de la frescura de la flor,
se exilia en su misma piel asfixiante,
mira sus torvos pies,
cree que la cama es un sepulcro diario,
no tiene un cobre en el bolsillo,
tiene hambre,
solloza.

Pero los hombres, los demás hombres,
abren su pecho alegremente al sol
o a los asesinatos callejeros,
elevan el rostro del pan desde los hornos
como una generosa bandera contra el hambre,
se ríen hasta que duele el aire con los niños,
llenan de pasos mínimos el vientre de las  bienaventuradas,
parten las piedras como frutas obstinadas en su solemnidad,
cantan desnudos en el cordial vaso del agua,
bromean con el mar, lo toman jovialmente de los cuernos,
construyen en los páramos melodiosos hogares de la luz,
se embriagan como Dios anchamente,
establecen sus puños contra la desesperanza,
sus fuegos vengadores contra el crimen,
su amor de interminables raíces
contra la atroz guadaña del odio.

La angustia existe así.

Como la desesperanza,
el crimen
o el odio,

¿Para quién debería ser la voz del poeta?

*Totes les comes són meves. A l'original hi ha punts però no hi ha ni una coma.

ROQUE DALTON, “Antología”, Visor Libros, Madrid, 2015

dimarts, 9 de maig del 2017

el congost de Loushan

Al cel immens claquen els ànecs,
a la claror de la lluna gelada de l’alba.
Claror de la lluna gelada de l’alba
amb el copejar dels cascs dels cavalls,
i amb les trompetes sanglotant dèbilment.

Que no diguin que el congost és inexpugnable,
perquè avui el travessarem, pas a pas.
Pas a pas,
els turons verds són com el mar,
i el sol ponent és com la sang.


MAO TSE-TUNG, “Poesia completa”, Edicions Proa, Barcelona, 1976

borrasses

Esteses les borrasses, fet el fet,
d’allò perfet,
llevar-ne, si més no,
conclusió.
Què vol tothom?
Jo m’aferro al fer
i mesuro i trio no 
sense fer-me’n sang ni ser baladrer.
Que cal, doncs, desmentir
o el malentès refer?,

tant és: tot em fa ric a mi.

Alexandre Planas

diumenge, 7 de maig del 2017

Amb les paraules hem bastit un món de simulacres.

CARLES CAMPS MUNDÓ

dimarts, 11 d’abril del 2017

dijous sant

Els violers s’allarguen a dins el blau sonor.
Sembren el camp de l’aire de rams i papallones.
És el silenci, taula de radiant blancor
on mengen pans de llum ―llum àzima?― els aromes.

Sol i meravelleres. El cistell dels jardins
se trenca desmaiat als peus del Dijous Sant.
El cel, color de mar, gronxa rems de gesmins
i barques d’anemones, per blaus d’aire, remant.

El campanar, llum rosa, gàbia de falzies,
consola ses campanes, tres tulipans de bronze
vinclats de pena sobre verdes eucaristies
del camp voltant. Violers. Sol. Soledat… Les onze…

Una porta del temple, or i malva, assusta
el silenci allargat, blanc i blau, de la plaça.
Un clergue, brills de seda i plata al pit, incrusta
rectituds de ciprer dins l’aroma que passa.

Dues novícies blanques porten una gibrella
i el cos brillant d’una hídria, a on les seves mans
són grocs canaris plàcids dins un estany. I és bella
la seva remor d’hàbits dins els silencis blancs.

El monument d’anemones i lliris a dins l’ombra
sembra un capvespre rosa. És l’urna un sol madur.
Els brulls grocs ―on cresqueren?― semblen dins la penombra
testes de monges velles pintant un somni pur.

Calma blanca. Dins l’era del sol lentes s’hi baten
garbes de pa brillant amb claror de blaves cales.
Els carrers blancs són venes de quietud que esclaten
mentre ploren les maçoles al campanar ple d’ales…

BLAI BONET, “El Color”, dins “Poesia completa”, Edicions 1984, Barcelona, 2014

hídria: Gerra usada en l’antiguitat grecoromana per a contenir aigua. DIEC2

maçola: Maça gruixuda de mànec curt. DIEC2

divendres, 7 d’abril del 2017

El «significat» només pot ésser comprès si tractem el llenguatge com una habitud corporal, après exactament igual com el futbol o el córrer amb bicicleta.


BERTRAND RUSSELL

dijous, 23 de març del 2017

Tens sang, respires.
Ets feta de carn,
de cabells, d’esguards,
també tu. Terra i plantes,
cel de març, llum,
vibren i se t’assemblen―
el teu somriure i el teu pas
com les aigües que esglaien―
la teva arruga entre els ulls
com núvols recollits―
el teu cos tendre
un terrós en el sol.

Tens sang, respires.
Vius sobre aquesta terra.
En coneixes els gustos,
les estacions i les albades,
has jugat en el sol,
has parlat amb nosaltres.
Aigua clara, brot
primaveral, terra,
silenci que germina,
tu has jugat com una nena
sota un cel diferent,
als ulls en tens el silenci,
un núvol, que brolla
del fons com una deu.
Ara rius i t’esglaies
sobre aquest silenci.
Fruit dolç que vius
aquesta estació nostra,
en el teu clos silenci
hi tens la força. Com
herba viva a l’aire,
t’estremeixes i rius,
però tu, tu ets terra.
Ets arrel ferotge.
Ets la terra que espera.



CESARE PAVESE, “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, trad.: Israel Clarà i Maria Isabel Segura, Omicron, Molins de Rei, 2008

dimecres, 15 de març del 2017

petjada fòssil

Petjada fòssil
en la paret plegada.
I ho nega el borni.


Alexandre Planas

diumenge, 5 de març del 2017

presència

Bull la terra en excrescència.
Per un frec d’ocell
notes la Presència.
El goig t’encén la pell
i ara entens l’humà dispendi
(paraules rares, calentes,
rialles a les palpentes):
és la música el silenci.


Alexandre Planas

dijous, 2 de març del 2017

Té, el poeta, alguna cosa que germina en ell, per a la qual ha de trobar paraules però no pot saber quines paraules li calen fins al moment que les ha trobat..."

JOAN VINYOLI

diumenge, 5 de febrer del 2017

El objeto de la literatura no es inventar enigmas para iniciados cursis.

LUIS ALBERTO DE CUENCA

diumenge, 22 de gener del 2017

tots vosaltres i jo

Esplendors de paraules
corcades de foscor.
Vulguem que siguin clares
tots vosaltres i jo.

Brills de subtils paranys,
de clams freds de la por.
No tolerem enganys
ni vosaltres ni jo.

Dreçats en el llevant,
omplim la gran buidor
d’anys morts amb un nou cant:
tots vosaltres i jo.


SALVADOR ESPRIU, “Per a la bona gent”, Edicions 62 (edició especial per a l’Observador), Barcelona, 1991.

dimarts, 17 de gener del 2017

piuladissa

Quan ja havíem dit silenci
apareix amb la moto i diu que ve.
Girem, doncs: ser
dos desinfla.
                        Qui pensi

que entre nosaltres no s’ha de vetllar
l’amistat, va errat:
―Et veig millor que dimecres passat.
―M’has tornat a radiografiar
 ―Què farem quan vingui l’Esfondrament?
―Doncs comandaríem la instrucció:
som vells, tenim excusa i formació.
―Hem d’anar en contra de l’onada
―O posar dic com la gent indignada.
―Ja ho fem amb l’austeritat, amb el pensament,
 fangant a l’hort (falta lluitar)?

            El pica una abella
i l’altre, rabent, fa pixada
concentrada, vermella,
i cataplasma per a la fiblada.

Ell diu que no:
                        ―serà amb la meva,
que ja té prou substància―.
            L’Aparegut diu que ha de fer instància
per a un càsting, que a veure qui el relleva

de la feina de l’hort;
es queixa de la poca piuladissa,
sent que ell explica molt sa corredissa.
―Digues-ho per ells dos―dic jo, retort.

Diu també que va a un ritme massa fort:
el Cruïlla, poesia sufí
i carn tendra: pot ser sa fi
si no es modera i reprèn el nord.

Xiulo La cançó de la mort
a l’alba quan ells dos fan pla:
no sé si arribaré a port
(em reservo d’alçar la mà).

A la Creu em deixen guanyar:
potser els he fet pena,
no ho sé: és que porto bena
als ulls o que em toca ressuscitar?


Alexandre Planas

dijous, 5 de gener del 2017

Aquest fou Poeta -
És Ell
Qui destil·la el sentit sorprenent
De Signes Ordinaris -
... És Ell
Qui ens atorga el dret -per Contrast -
A la incessant Pobresa -

EMILY DICKINSON, trad.: CARME MANUEL CUENCA