Temps i espai

Temps i espai cremen

en ignició abstracta

cap al seu centre.

Ella parla de nits, boirosa encara, a la cambra del meu silenci

Llençols de rou teixien les aloses

quan tots dos, aus amb flanc encès de zel,

trenàvem jocs al llit parpelles closes

i ocells de foc: els llavis xops de mel.

Que em vestiràs ara el record de roses?

Potser no saps que et tinc als pits la unglada:

no es pot llevar record de belles noses

a un tros de cos esdevingut albada.

Fora el malson, jardineret d’argent,

que el teu alè el tinc pintat als ulls

i els ulls, no ho saps?, se’m tornen sol ixent

perquè em vas fer llençols de lluna plena

i em vas rentar amb rou tots els meus rulls

i els rulls, no ho saps?, són fills de la serena.

JOAN BARCELÓ, “Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa”, Pagès editors, Lleida, 1998

Trompades

Van venint les trompades:

ja tinc plantació

de blaus. Tan poc donades

anques, sensació,

tenia, que em rebrego

del mal i poso cara

de pa, i sí: m’entrego

a qui acusa, encara.

Alexandre Planas

L’espai, la ideació, el pensament sense imatges, tot suposa una base fisiològica. L’expressió més acabada, més completa de la vida psíquica és el que nosaltres anomenem consciència; però la consciència no és pas autòctona; no és pas una veu que ens parla d’ella mateixa; és una veu que respon a processos neurofisiològics.

RAMON TURRÓ

La tardor del solitari

Ple de fruits i abundor retorna el fosc autumne,

esgrogueït reflex de bells dies d’estiu.

Un blau pur emergeix de desfetes despulles;

Hi ha en el vol dels ocells ressò d’antigues faules.

Trepitjat ja el raïm, el dolç silenci és ple

d’apagades respostes a preguntes obscures.

I aquí i allí una creu sobre un pujol desert;

al bosc envermellit s’esgarria el ramat.

Passa el núvol damunt el mirall de l’estany;

del camperol reposa el gest assossegat.

Molt lleugerament toca l’ala blava del vespre

algun sostre de palla seca, la terra negra.

Aviat nien astres a les cansades celles;

entra en estances fredes un tranquil resignar-se

i llavors suaument surten àngels dels blaus

ulls dels enamorats que amb més dolçor sofreixen.

Remoreja la canya; un horror ossi ataca

quan negre el rou goteja dels salzes despullats.

GEORG TRAKL, “Obra poètica”, trad.: Feliu Formosa, Adesiara Editorial, Barcelona, 2012.

La mostela

Han devorat la nit

i ara jeuen per les voreres.

Ens miren com miren, les feres,

passar un vol (de fit).

Nosaltres, i els del sembrat,

respectem aire, terra, mas.

          ―Ja heu plantat?

          ―Sens plural és, perdó, el cas―.

No ens ha de fer por l'escriure,

que el llegir no ens el farà perdre:

            ―Allò (intens) que ens vas trametre,

és convenient de reviure―.

Aquí tenim “promoció”:

a canvi de frugal “protecció”:

desfan del tot Sant Salvador.

Això serà, sembla, el patró

dels que diuen que serem rics.

Esmorzarem a l'Alzinar

fent parts iguals de cada pa

i és que som, fins avui, amics.

―No vas entrar a la Sixtina?

-dic, mentre m'encanto amb la sina.

            ―No: ens va fascinar el Moisès

i la piràmide (no del Ramsès).

            ―Tot el que no es dóna és perdut

―diu, en ple èxtasi sufí.

            Voltar pel Penedès, així,

és “nirvana”, també, del "Brut".

L'aixafat d'avui és mostela.

            ―Silenci! Què se sent?

Escoltem-ho: el vent,

l'arbre, l'ocell (tot es revela)―.

            I una altra revelació:

hi ha hagut molta transfusió:

―Ens malmetrà el rendiment?

―Si es fa bé és entrenament.

Trobem el Torres a la Creu

i el Ferran ja se'n va: no creu.

N'hi ha un que ens dóna un bon repàs

malgrat que fem vint-i-u escàs.

Alexandre Planas, juliol 2010, Masquefa

anhel de gespa

Anhel de gespa,

exterior salvatge,

lliures crineres.

Alexandre Planas

Sense parets

Quan es mor algú molt proper,

quan es mor, per exemple, la teva mare,

quan es mor la persona

en el ventre de la qual començaves a ser

(en una inconsciència de cèl·lules

duplicant-se i desenvolupant-se

en sistemes diversos arrelats a la terra uterina),

quan es mor la mare

és com si aquest fill que ets tu

s’hagués de tornar a cloure,

ara ja en un ventre sense parets,

dins d’un recipient imaginat,

per acomiadar-la sense cap adéu,

per seguir-la d’alguna manera,

per fer veure i fer sentir que,

més enllà de l’enigma de la vida,

una mare i un fill sempre,

sempre estan junts.

JAUME BOSQUET, “Transvasament”, Edicions Proa, Barcelona, 2013.

Si m’ho preguntes,

és perquè sents la resposta, encara que no la sàpigues.

BLAI BONET

El món del consum, i l’estricta agitació de les seves tecnologies, és l’infern de l’esterilitat, on han romàs entrampats els qui, en lloc de ser la missió de comprendre i revelar el sentit de l’univers real, han quedat paralitzats, perduts, en les imitacions de la Naturalesa…Concretament vull dir: si l’home «és» lliure, si «fos» l’home i «fos» lliure, no «tindria» la llibertat de convertir el potencial energètic de la terra literalment en «xatarra».

BLAI BONET

La contradicción, el problema, el conflicto, son el resultado de acentuar demasiado el “yo”, lo “mío”: “mi” éxito, “mi” família, “mi” patria. Cuando eso está ausente, el pensamiento mismo cesa, y hay un estado de ser en el cual la “creatividad” puede surgir.

J. KRISHNAMURTI

Es preciso que el maestro esté más allà de los límites de la sociedad y sus exigencias, para que le sea posible crear una nueva cultura, una nueva estructura, una nueva civilización.

J. KRISHNAMURTI

pressentiment

S’apila ja l’instant

present mostrant-

se nu

i, desxifrat i u,

me’l fot. No m’alimento,

no creixo i em mantinc

en el món reflectint

sentiments que pressento.

Alexandre Planas

L'home, unitat funcional

El hombre, en la unidad de su funcionalismo cerebral, es un complejo: tiene varias facetas fundamentales, es una energia que ve, afecto que rechaza o se adhiere a lo concebido y voluntad que cuaja en actos lo percibido y amado.

FRANCESC FERRER I GUARDIA

L'egoisme

…Aparecen en mi como ingenuidades del desacierto; por ejemplo, aquella creencia de que «no egoísta» y «egoísta» són términos opuestos, cuando en realidad el mismo ego [yo] no es más que una «patraña superior», un «ideal»… no hay ni acciones egoístas ni acciones no-egoístas: ambos conceptos son un contrasentido psicológico.

FRIEDRICH NIETZSCHE