I beg your pardon

Quan el centre del món

no ets ben bé tu

(per més que en tinguis la il·lusió),

si et desvetllaven enmig de la nit,

no vulguis preguntar-te per què vius:

distreu-te rosegant l’ungla d’un dit.

Quan el centre del món

queda tan lluny

de tu

que honestament

comences a saber que no ets ningú,

para’t per un moment

i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius

et vénen a torbar la dolça son.

Sols et faltava ja, pel que tu dius,

llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o d’Istanbul,

tant si ets actiu com si fas el gandul,

en aquest nostre món sense demà

és molt difícil de guanyar-te el pa.

No et donaré ni el més petit consol:

et volaran un dia qualsevol.

Però entretant evita alguns trastorns,

posant-te ben cordats els pantalons.

SALVADOR ESPRIU

cançó. I beg your pardon. Blaumut

En les fondàries

En les fondàries

de la vall fosca brilla

el desig verge.

Alexandre Planas

Dansa

Com els planetes al voltant del Sol,

roda la dansa dels dervixos:

l’extenuant recerca de l’Amat.

Són els germans de la puresa,

amb impol·lutes faldilles blanques,

que voleien al ritme de la música.

Sonen la caramella i un monòton tambor:

ritual dels sufís,

íntim delit que es transfigura en art.

Ara es vessa un vi fosc, emporprat com la sang,

a la copa divina de l’Amor.

I, al roserar dels somnis, el perfum

ens ofega, a la vora del desmai.

Continua la dansa, inexorable:

el ràpid vol de les faldilles,

d’una blancor enlluernadora,

el moviment sincrònic dels planetes,

amb un gir lleugeríssim, al voltant

de l’invisible Sol.

Caramella i tambor marquen el ritme.

JORDI PÀMIAS, “Al cor del món”, Edicions 62, Barcelona 2013.

Torno

Em sé lliure i torno: recobro els ulls

que enyorava. Sóc ara en l'immediat,

orientat amb l’alè que encara perdura

als racons on moria. I miro, sento,

els mateixos desordres -angoixes marcides-,

i la porta tancada, acotat en parets

tot el temps: el nul dia a dia. El veig,

el passat espaiós. Ara arribo amb fulls

d’allò insubstancial i jutjo la por,

i enumero els actes i el nu escepticisme.

Alexandre Planas

A copdescuit

A copdescuit obrires la finestra

i entrà una rialla de claror

retxada d’ombres d’arbre. Era una ala

de sol ros amb polsim de papallona.

(Encara dúiem dol d’una conversa

morta com un torrent que el mar no troba.

Si es cerquen, els estels, per què no es troben?

I si no es cerquen, digueu-me per què volten.

I, escampada la boca de preguntes,

marcides les carícies s’esfullaven

en el racó més trist d’un cos que pensa.)

De bat a bat obrires. Aleshores,

un esbart de falcies als llavis,

te vaig embolicar d’una glopada.

GUILLEM D’EFAK, “Madona i l’arbre”, Edicions Proa, Barcelona, 1970

COPDESCUIT m. 
Cop donat sobtadament i inesperada (Mall.); cast. sopetón.—a) De copdescuit: de sobte i per sorpresa (DCVB).

Cotxa fumada

Cotxa fumada:

xerric de teula i somni

en matí fràgil.

RIMA

Pila 1 . Una rima de rajoles. Una rima de llibres (DIEC2).

No vulguem saber per on/ ha vingut la ruqueria

És millor saber sortir

de contesa poca-solta

que coneixe’n les raons.

Tanmateix, si les sabíem

no res no hi podríem fer;

encara ens enfonsaríem

un poc més en desempar,

en la vana, fútil, cerca

de més vastes certituds

de segur, desraonades,

i ens faríem durs retrets

quan tornéssim de muntanya.

No vulguem saber per on

ha vingut la ruqueria.

MIQUEL BAUÇÀ, “En el Feu de l’Ermitatge”, Editorial Empúries, Barcelona, 2014

Lligats

Embolcallar-me amb pell

teva, amb la teva sang

roja escalfar-me, anyell;

ser pres intacte, fang;

lligar-nos, pit amb pit,

i les mans, en fondàries,

serrades: cada dit,

com trenat en pregàries.

Alexandre Planas

Com el ferro vell, rovellat

                Que mai porà tenir estat millor

                     AUSIÀS MARCH/JUAN DE RESA

Com un mariner abandonat

al port per l’armador

desentès de nau i tripulació,

sense haver menjar ni combustible.

Com el falcó que abandona

les Columbretes, on ha nascut,

per hivernar a Magadascar,

exposant-se en una llarga travessia.

Com els pilotaris últims dels frontons

de Jakarta, Macau o Manila,

condemnats a un oblit sense retorn,

perduts joventut, fama i diners.

Com els indis amazònics,

preservats del món exterior,

fins la caiguda d’un avió,

al seu riu, dins la selva tropical.

Com l’om ferit pel fong,

travessada la soca i sense saba,

esperant la destral i el foc

que mate l’escarabat i a ell mateix.

Com un corderet, capaç de trobar

als pocs dies de desmamar-se

la seua mare enmig d’un ramat

amb més de cent ovelles.

Com una petjada al sòl lunar

intacta molt de temps després

que els últims humans hauran

extingit la seua espècie.

Com la filla que em segueix

entre peixos juganers,

dins la mar, nedant vora meu,

cercant recer, resguard patern.

Tot enaixí em trobe,

esdevingut poema,

en saber que us he deixat.

ALEXANDRE BATALLER, “Llibre del professor”, Editorial Bromera, València, 2012.

Temps i espai

Temps i espai cremen

en ignició abstracta

cap al seu centre.

Ella parla de nits, boirosa encara, a la cambra del meu silenci

Llençols de rou teixien les aloses

quan tots dos, aus amb flanc encès de zel,

trenàvem jocs al llit parpelles closes

i ocells de foc: els llavis xops de mel.

Que em vestiràs ara el record de roses?

Potser no saps que et tinc als pits la unglada:

no es pot llevar record de belles noses

a un tros de cos esdevingut albada.

Fora el malson, jardineret d’argent,

que el teu alè el tinc pintat als ulls

i els ulls, no ho saps?, se’m tornen sol ixent

perquè em vas fer llençols de lluna plena

i em vas rentar amb rou tots els meus rulls

i els rulls, no ho saps?, són fills de la serena.

JOAN BARCELÓ, “Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa”, Pagès editors, Lleida, 1998

Trompades

Van venint les trompades:

ja tinc plantació

de blaus. Tan poc donades

anques, sensació,

tenia, que em rebrego

del mal i poso cara

de pa, i sí: m’entrego

a qui acusa, encara.

Alexandre Planas

L’espai, la ideació, el pensament sense imatges, tot suposa una base fisiològica. L’expressió més acabada, més completa de la vida psíquica és el que nosaltres anomenem consciència; però la consciència no és pas autòctona; no és pas una veu que ens parla d’ella mateixa; és una veu que respon a processos neurofisiològics.

RAMON TURRÓ

La tardor del solitari

Ple de fruits i abundor retorna el fosc autumne,

esgrogueït reflex de bells dies d’estiu.

Un blau pur emergeix de desfetes despulles;

Hi ha en el vol dels ocells ressò d’antigues faules.

Trepitjat ja el raïm, el dolç silenci és ple

d’apagades respostes a preguntes obscures.

I aquí i allí una creu sobre un pujol desert;

al bosc envermellit s’esgarria el ramat.

Passa el núvol damunt el mirall de l’estany;

del camperol reposa el gest assossegat.

Molt lleugerament toca l’ala blava del vespre

algun sostre de palla seca, la terra negra.

Aviat nien astres a les cansades celles;

entra en estances fredes un tranquil resignar-se

i llavors suaument surten àngels dels blaus

ulls dels enamorats que amb més dolçor sofreixen.

Remoreja la canya; un horror ossi ataca

quan negre el rou goteja dels salzes despullats.

GEORG TRAKL, “Obra poètica”, trad.: Feliu Formosa, Adesiara Editorial, Barcelona, 2012.