Intel·ligència és, sobretot, l'art de fer preguntes. 

ENRIQUE ROJAS

principi d'incertesa

 Observes l’objecte en la foscor

i per voler-lo tot hi aboques llum.

Escalf que sacseja

partícules tranquil·les,

sense algoritmes

que en prediguin la trajectòria:

ja no saps dir-me

quina és la urgència dels àtoms

ni l’espai concret que ocupen.

 

La realitat objectiva

acaba d’evaporar-se

 

He desterrat el miracle

i allò que creia inequívoc:

com més precisió anhelo

més fonda és la incertesa.

Com més llum,

més difícil saber on sóc.

 

MÍRIAM CANO, “Ancoratge”, Edicions Terrícola, Granollers, 2016

 

 En l’amalgama de memòria i desig

―que va d’amor a mort―,

et vius sense distinció, extraviat per entre teu.

La rutina del temps et torna irrellevant.

Res té prou claredat per veure’t en el relleu viu

de tu en la teva pròpia confusió,

fins que, qui sap si massa tard, t’il·lumina sencer

―inclosos els motius més enterrats en tu―

la claror del dolor.

 

CARLES CAMPS MUNDÓ, “Cap nom del món”, Edicions del Buc, Barcelona, 2015

 …en la vida psíquica no hi ha res que, un cop format, pugui ja desaparèixer. 

SIGMUND FREUD

paret

No tens sabates.

On són

les mans descalces de la veu?

Plastificades

acaronen l’ull del sord

com sense ganes,

sense arrel.

 

MARC ROMERA, “Neu negra”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2016

cap home és una illa?

 Tous i falgueres, platges i quilles.

L’home i la dona

són illes.

Sons de bursada, cremen cerilles,

tanquen la veda i vols tirar milles.

L’home i la dona

som illes.

Fada immolada, àspid que brilles.

Ostres i dagues, pals i conquilles.

Nàufraga pena, riuen les filles.

L’home i la dona

som illes.

 

Cors i més cors.

Mars i més mars.

Toquen a morts,

neixen cruïlles.

 

VÍCTOR OBIOLS, “Dret al miracle”, Edicions Proa, Barcelona, 2016

 La poesia és l'art de fer estrany i atractiu un objecte encara que n'estiguem habituats. 

GIANNI RODARI

he desitjat allunyar-me

 

He desitjat allunyar-me

del murmuri de la vella mentida

i del plor continu de l’antic terror,

com més va més terrible, així que el dia

tramunta el turó fins la fondària de la mar.

He volgut apartar-me

de la rutina de les salutacions,

perquè hi ha esperits enlaire

com hi ha espectrals ecos al paper

i l’estrèpit de crits i de notes.

 

He desitjat marxar, però tinc por.

Qualsevol vida, verge encara, podria trencar-se

lluny de la vella mentida cremant en terra

i espetegant al damunt mig encegar-me.

Ni per l’antiga basarda de les nits

cauré en la ploma de la mort,

ni pel gest del barret quan descobreix la testa,

ni pels llavis corrugats al rebedor.

Per tot plegat, tant em faria morir,

meitat mentida, meitat conveniència.

 

DYLAN THOMAS, “Poesia reunida (1954-1952)”, Trad.: Isidre Martínez Marzo, Edicions Els Llums, Barcelona, 2015

 Que les arrels surin al buit

sabent que són dins de la matèria

que són ―matèria,

però sense haver de ser-se enlloc

(de ser d’enlloc).

 

Que els embrions surin al buit

sabent que són dins l’existència

que existeixen ―són,

però sense haver d’existir enlloc,

(d’eixir d’enlloc).

 

LAIA MARTÍNEZ LÓPEZ, “Afollada”, LaBreu Edicions, Calonge (Mallorca), 2013

 L’expansió retrocedeix al batec.

El dispar es menja la distància contrària.

El blanc tremola en solitari.

Quan torna enrere, la bala no gosa,

automutila.

La supervivència de les venes resta temps

a la crema de la mirada.

Lent reviu l’instant malalt:

segon dispar.

Espurnes amb aigua de covardia.

La pistola no centra el rot de fam saciada.

L’ull s’equivoca de font.

El bassiot s’alimenta del reflex.

 

Aire compartit:

humilitat el pulmó canvia de lloc,

i es fa cor.

 

LUCIA PIETRELLI, “Mort d’un aviador tartamut”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2013

 

 És el llenguatge qui parla. MARTIN HEIDEGGER

 Una proposició té sentit perquè existeix una correspondència essencial, inevitable, entre el llenguatge i la realitat. 

LUDWIG WITTGENSTEIN

el viatge

 Un brunzeig fosc com el motor sord

d’un poderós transatlàntic

 

(que sentim estirats al llit, desperts,

en un camarot amb un ull de bou)

 

és la vida! amb els seus capil·lars palpitants,

les vàlvules que aletegen i el fetge congestionat de sang.

 

Amb curiositat morbosa

els morts i els no-nats s’hi apinyen.

 

Estri meravellós,

delícia de rellotger suís.

 

I si un càncer la rosega i estrangula,

l’esgarrapa i obtura, l’esquinça…

 

llavors altres vides la substituiran

amb menuts gemecs de goig a la primavera!

 

Un petit cercle de llum:

una sola bombeta que fa pampallugues.

 

Foscor que s’encén sempre cap enfora:

un oreig lleuger que agita la quietud.

 

DAVID H. ROSENTHAL, “El viatge”, trad.: de l’autor i Francesc Parcerisas, Editorial Columna,  Barcelona, 1992

Mirar els ocells com els nois, i la boira

pel torrentol amb caramells de molsa;

i, cap al tard ―quan les mosses tardanes

cullen, ull dolç i persignat, les herbes

i els glans d’embruix―, el serrat; …o, a mig aire

―darrere els faigs, allà on la nit udola―,

els traginers encorbats i somnàmbuls,

durs i arrelats entre els coscolls airívols,

com omplen bucs carboners i les sitges

parpellejants, amb llibres nous, diaris,

codis i fulls clandestins i escriptures

que firmo jo amb irreals omegues,

 

              és bell i trist per qui, nat franc, és serf.

              ―Nit d’avets delirant! Nit col·lectiva!―

 

Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,

dòcils i purs i la mirada gerda,

amb neu dels pics al fons de les pupil·les

i prats rosats amb fontanelles clares;

i, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,

i us diu qui és: carranc i fill de bruixa,

nat als Molins i dels carlins ostatge

quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;

…o, de puigmals a puigmals anacrònics,

veure passar damunt acers eteris

els trens de foc, amb rabassa i remences,

fendint, gebrats, la fressa dels silencis,

 

              és gai i trist pels qui funyen els glaços

              emmurallats a les fleques alpines.

 

Sentir com plou, vora el foc; i les aigües

vidres avall, a la tardor boscana,

que esbossen cors amb anagrames rústics

regalimants a les mans que us acotxen;

i el vent joiós amb campanes cerdanes,

himnes flairants i flòrides pregueres

d’un airecel amb vilatans alífers

i déus dorments als fonolls de les bromes;

…o escoltar el plany del qui feixa la llenya

al bosc defès, del caçador que empaita

senglar i ocell, i el del castell el blasma

perquè el de tots és seu, verges i astres,

 

              és dolç i trist pel qui, feixuc de roses,

              lleva el pugó del pi de les tres branques.

 

J.V.FOIX, “Les irreals omegues”, Quaderns crema, Barcelona, 1987

 És millor que noranta nou culpables s’alliberin del botxí que no pas que un sol innocent pagui per una malifeta que no ha comès. 

BERTRAND RUSSELL