Degué
ser al voltant de 1974,
quan
passàvem, els meus pares i jo,
estius
inacabables vora l’hort
―que
acabàrem venent, molts anys després,
i
que llavors mon pare treballava
deixant-hi
el lleu i el cor de sol a sol―,
en
una casa sense electricitat
ni
aigua corrent, amb pou, figuera i parra,
i
hamaques a les nits per contemplar
la
vasta meravella de les constel·lacions.
Tot
just tenia setze anys, i potser creia
amb
recel que el futur era tan ampli
i
tan inaferrable com el món.
Llavors
jugava sol, anava en bicicleta,
m’ignorava
i em proposava reptes
sense
sentit, i per això inflexibles,
pels
llargs camins de terra, rostos i pedregosos,
que
els tractors esbotzaven jorn a jorn
com
la pell d’una serp torrada al sol.
Hi
havia una baixada de desnivell abrupte
que
de sobte acabava en un revolt tancat
entre
marges de pedra alçats a plom.
Cada
dia buscava aquest revolt
com
la presa afamada busca l’ham.
La
bicicleta anava accelerant,
primer
de mica en mica, després en una ràfega
de
vent. Els tarongers crepitaven al sol
com
una flama verda de cobejós metall
i se
sentien de lluny cançons de llauradors.
De
colp, una urgència de vol s’ho enduia tot.
Ja
no es podia frenar sobre la grava
i la
imprudència i la temeritat
bruscament
s’anul·laven en l’impuls.
Calia
jugar a fons, sense pensar-s’ho gens,
abatre’s
just en el moment precís,
anar
traçant una corba perfecta
entre
l’aire i la pols, dreçar-se en el centre mateix
i
deixar que la inèrcia, vertiginosament,
complira
a dret a llei la seua part del pacte.
No
sempre me n’eixia. Alguna volta
vaig
redolar per terra o contra els rocs.
Alguna
volta em vaig fer mal de veres.
Però
insistia, un dia rere l’altre,
com
una prova sense jutges ni públic,
sense
motius ni qualificacions.
Senzillament
perquè tot era allà:
el
revolt del camí, la llum enfebradora,
l’aire
batent als polsos o l’ànsia de saber
si
és que n’era capaç. Sentia la duresa
del
manillar cromat, el séc creixent del dubte,
la
levitat del vol, el goig de l’equilibri
i la
pura harmonia d’una dansa instantània
ingràvida
i secreta, oferida a ningú.
La
plena perfecció del moviment
il·limitat,
com un univers propi.
En
acabant, tornava a casa,
ferit
o il·lès, per les altes costeres,
i
mirava la vall com si jo fóra un altre
―sentia
que era bella i que en formava part―
amb
un estrany ferment d’exultació
que
apaivagava un punt la incertesa de fons
que
m’obligava a aquest tenaç, inútil
i
gloriós ritual d’inciciació.
Molt
enllà del camí, hi havia la ciutat
i el
futur, cada dia una mica més pròxims
i a
penes entrevistos, com un tel,
amb
la vaga aprensió que ha de sentir
el
viatger que albira, des de lluny,
el
lloc on ha de viure, obrint-se davant seu
amb
una vastedat desconeguda.
ENRIC SÒRIA, “Arqueologia”,
Edicions Bromera, Alzira, 2012
