dimecres, 29 de gener de 2014

El riu inexorable



Poc abans d’un gran viatge

―un viatge de debò, fora de casa,

no pas una metàfora― se’m feia urgent d’esborrar

un mal record de la més atroç de les dones,

coneixedor, per experiència, que és sempre l’últim cos

el que per bé o per mal perdura en la memòria.


Amb el temps comptat vaig llançar-me a destruir-lo

amb d’altres cossos, coneguts els uns, incerts els de més,

fins trobar-ne un a la mesura del meu desfici.

Nostàlgia de la seducció ofegada!

He esborrat, certament, el meu mal pas anterior,

però amb un oratge que s’ha endut, també,

les ganes de ser a qualsevol altre lloc,

les meves ironies s’ha endut, se m’ha endut a mi mateix

a la força de la seva existència,

i el meu nou drama lluny d’aquí m’enduré com a record.


MIQUEL DE PALOL, “Encara mor aquella primavera”, Llibres del Mall, Barcelona, 1981

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada