Poc abans d’un gran viatge
―un viatge de debò, fora de
casa,
no pas una metàfora― se’m feia
urgent d’esborrar
un mal record de la més atroç
de les dones,
coneixedor, per experiència,
que és sempre l’últim cos
el que per bé o per mal
perdura en la memòria.
Amb el temps comptat vaig
llançar-me a destruir-lo
amb d’altres cossos, coneguts
els uns, incerts els de més,
fins trobar-ne un a la mesura
del meu desfici.
Nostàlgia de la seducció
ofegada!
He esborrat, certament, el meu
mal pas anterior,
però amb un oratge que s’ha
endut, també,
les ganes de ser a qualsevol
altre lloc,
les meves ironies s’ha endut,
se m’ha endut a mi mateix
a la força de la seva
existència,
i el meu nou drama lluny
d’aquí m’enduré com a record.
MIQUEL DE PALOL, “Encara
mor aquella primavera”, Llibres del Mall, Barcelona, 1981
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada